El govern del PSOE, a la salvació de la monarquia putrefacta

La classe obrera en reculada, durant els anys de crisi

Durant els anys de la gran crisi econòmica, les condicions de vida i els drets laborals de la classe obrera han sigut brutalment reduïts en la majoria dels països. També en la majoria dels casos, és un fet la recrudescència generalitzada de la repressió de la lluita social i la reducció de drets polítics i democràtics en general. Espanya no és una excepció, però sí un cas especialment exagerat (en comparació amb altres països europeus) perquè ací la crisi ha durat molt més (6-7 anys) i la nostra classe obrera va absorbir amb estupor i sense molta resistència tots els colps. El pensionàs i les reformes laborals de Zapatero, les reformes laborals i de pensions de Rajoy, la llei mordassa i la modificació del Codi Penal es van sumar a totes les reformes laborals anteriors, les lleis antiterroristes, la llei d'estrangeria, mentre e ls representants de les grans federacions sindicals garantien la pau social i signaven augments d'hores de treball, reduccions dels salaris nominals i acomiadaments de manera generalitzada. La burgesia va salvar els seus bancs privats amb diners públics, mentre negava la sanitat pública als immigrants i retallava el subsidi als aturats. Milions de persones sense treball, pobresa estesa també entre els qui tenen treball, emigració de dos milions de persones (nacionals i estrangeres), desnonaments, suïcidis, fins i tot fam, mentre cap veu s'alçava contra això. PSOE i IU es van dedicar a vegetar fins i tot en el parlament. La vagues pràcticament van desaparèixer: els vaguistes anuals van passar de 650.000 en 2009 a 183.129 en 2016. I les burocràcies sindicals van acostumar a la classe obrera a jornades soltes d'atur per objectius cada vegada de major reculada (un de típic va ser “oferir rebaixes salarials per menys acomiadats”). Des de llavors el treball “fix” és un bé per a uns pocs privilegiats d'una certa edat. La precarietat en tots els graus possibles és l'única norma fins al màximum legal: l'exèrcit de falsos autònoms “subcontractats” per les empreses, incloses les públiques, que ja no tenen ni dret a l’atur ni a cobrar les baixes mèdiques curtes ni a futura pensió que no siga de fam, ni a cap tipus d'indemnització per acomiadament, ja que no hi ha un contracte laboral.

L'Estat, corrupte fins a la medul·la

La corrupció política dels anys del malbaratament va continuar en tots els partits amb posicions de govern al nivell que fóra (local, autonòmic o estatal), fins i tot a la monarquia al més alt nivell. Però la reducció del pastís va provocar grans enfrontaments fins a donar lloc a filtracions creuades de màfies en competència: els “casos” van anar prenent forma gràcies sobretot a aquest mètode i van acabar provocant l'abdicació del rei, la dissolució de CiU, una gravíssima crisi en el PSOE i finalment l'enfonsament del govern Rajoy i probablement del PP, del qual judicialment s'ha demostrat que és una organització recaptadora de massius suborns empresarials. Han sigut anys de plom dels quals la classe ix desenganxada dels sindicats tradicionals (com confiar en uns dirigents amorrats a l'Estat?), i també dels vells partits que s'autodenominen “d'esquerra”, que formen un tot polític i econòmic amb l'aparell de l'Estat burgés (PSOE, i els residus PCE-IU). Les assemblees de maig del 2011 van ser un signe de canvi en l'ambient. Milers de joves (molts d'ells aturats i molts altres procedents de capes petitt-burgeses pauperitzades sobtadament per la crisi) van mostrar una cerca d'alguna cosa nova, sobretot enrabiats pel contrast de la situació general de les masses amb el luxe visible procedent de la corrupció (el luxe real de l'alta burgesia és habitualment molt discret i llunyà als mitjans de comunicació). Ningú en aquest temps ha treballat per organitzar tendències revolucionàries en les grans organitzacions sindicals. De fet, són organitzacions mortes, sense assemblees de secció, sense reunions, sense congressos democràtics dignes d'aquest nom, sense més vida que les conspiracions aparatils exacerbades, perquè estan en fallida financera. El percentatge de la classe obrera sindicalitzada disminueix contínuament a causa tant del desenganxe com de l'extrema precarietat. A nivell polític, el desenganxe, les inquietuds, la cerca d'alguna cosa «nova» ha sigut ràpidament dirigit a un nou aparell polític (Podemos) recolzat descaradament des d'un mitjà de comunicació, el qual l'organització oberta i lleguatge radical dels primers mesos ha deixat lloc al mateix de sempre: un partit dirigit amb mà de ferro pel líder (Iglesias) amb posicions polítiques calcades d'IU, basades en la col·laboració de classes per a “moderar” amb “reformes” els pitjors efectes del capitalisme sobre les masses no burgeses (objectiu impossible, per cert, que li ho pregunten als grecs). Podemos ha sigut creat per a suplir les funcions del PSOE allí on aquest partit ja no té arrelament i compleix molt bé la seua funció sobretot entre la xicoteta burgesia, però no sembla que haja aconseguit la menor relació amb la classe obrera, ni tan sols simplement electoral.

La major crisi política de la Monarquia postfranquista

Semblaria que amb una classe obrera silenciada políticament i quasi sindicalment, sotmesa a una repressió inusitada (hi ha centenars de sindicalistes jutjats per a ccions simples i cada dia degoten nous) hauria de donar lloc a un paradís polític per a la classe dominant. Però, justament, és al contrari: Al no haver de fer front comú la classe enemiga i trobar-se amb una retallada tan dràstica del pastís a repartir, totes les contradiccions internes de la burgesia afloren i s'exacerben en la competició per la part més gran o si més no per la defensa dels seus territoris de control. Això, que ha sigut una de les raons del destape de la corrupció, també forma part de l'explicació de la crisi amb Catalunya i la caiguda final del govern del PP amb el vot de tots els grans partits burgesos “perifèrics”. La burgesia espanyola no ha aconseguit mai centralitzar-se en un únic partit burgés que assimilara les components basca i catalana. I encara que ni una ni l'altra volen ni tenen gens d'interès real a independitzar-se, saben molt bé alçar la vella reivindicació democràtica no resolta del dret a l'autodeterminació perquè respon a un sentiment real de les masses (especialment petitburgeses). Un sentiment que tant el PNB com PDCAT-ERC alimenten i deformen de manera controlada, per a utilitzar-ho en les negociacions amb Madrid. El “procés” català, no obstant això, no ha sigut simplement la maniobra habitual. L'enfrontament amb el PP i el seu govern (del que tantes vegades han sigut aliats els burgesos catalans) ha anat tan lluny que, en aquest moment, les cúpules dels partits catalans estan en la presó o exiliats. I les penes que poden recaure'ls són molt importants. Rajoy va jugar fort contra la burgesia catalana i espentà els dirigents del “procés” fins on ni ells mateixos mai van creure que arribarien. La victòria del govern era òbvia, (tenia el beneplàcit del PSOE i, en últim terme, l'exèrcit), com també ho era la submissió dòcil i vergonyosa dels suposats proclamadors de la república a la convocatòria d'eleccions monàrquiques i l'aplicació de l'Art. 155. Però la Monarquia ha patit un sever desgast. No té arrels a les masses, té membres condemnats per corrupció en un procés que fins al jutge instructor afirma que qui també hauria d'haver estat imputat Juan Carlos rei. L'actual rei Felip es va creure obligat a intervindre públicament en suport del govern. Però ara aquest govern i aquest partit s'han enfonsat sota una sentència per corrupció de gran envergadura. La “qüestió catalana” no solament no està resolta, sinó que és un dels principals problemes del nou govern PSOE, conformat per a superar la crisi política més profunda que hem viscut des de la mort de Franco i l'enfonsament de la UCD. La caiguda de Rajoy i el govern de Pedro Sánchez han sigut presentades i vistes per les masses com una mena de victòria, però en realitat es tracta d'una operació de salvació. El govern del PSOE és un govern burgés amb membres de gran confiança per al sistema. Ciudadanos, el partit creat per a substituir al PP en la seua mort anunciada, ha opinat que ells no ho hagueren triat millor. Els comentaris sobren.

L'acord CEOE-CCOO-UGT

Les direccions d'UGT i CCOO, en la seua habitual línia de col·laboració de classes, acaben de signar un acord amb la patronal pel qual garanteixen la pau social en la mesura de les seues possibilitats. En l'acord, renuncien en nom de tota la classe obrera a recuperar el poder adquisitiu perdut pels salaris durant els anys de la crisi (al voltant del 9% de mitjana) , pacten agilitar l'acomiadament individual per estalviar salaris de tràmit a les empreses i accepten que qualsevol mal moment de l'empresa es carregue contra els salaris i la Seguretat Social (ja ben arruïnada pel govern Rajoy). A canvi de què? De bones paraules. Mentre tots els mitjans han anunciat que els salaris mínims de conveni pujaran a 1.000€, l'acord, en aquest punt, es limita a “recomanar”. No és estrany, per tant, que la CEOE es desvivira per signar ben ràpid.

Les escasses mesures que prenga Pedro Sánchez només tindran per objectiu incrementar el score electoral del PSOE. No té majoria parlamentària per a fer gens rellevant en terrenys pressupostari i legislatiu (amb algunes excepcions). Però no li importa, perquè no vol fer gens rellevant. Serà un govern de manteniment del statu quo (que ja és molt, donada la putrefacció general de l'Estat), amb gestos de màrqueting cap als treballadors. L’affaire Aquarius és una mostra del que ens espera: publicitat plorosa de tan humanitari com és el nostre nou govern (i les nostres alcaldies), però quan arriben els migrants seran tractats com tots els altres: presó inhumana en els CIE i expulsió. Ni les reformes laborals, ni els pensionassos ni la llei Mordassa, ni la modificació del Codi Penal seran posats en qüestió. Tampoc s'indultarà als presos sindicals, socials i polítics, inclòs els del govern català. Ni es donaran instruccions a les fiscalies per a sobreseure totes les causes de la llei Mordaza i els delictes d'odi, blasfèmia i injúries a la corona. Com a molt, s'acostarà els presos catalans a Catalunya…un altre gest de màrqueting buit. Per a la resta, les detencions per delictes aberrants continuen dia a dia, amb tot el calvari que significa per als militants el procés judicial i la presó. Amb la majoria que té el govern, podria acceptar la convocatòria d'un referèndum democràtic a Catalunya, on es poguera decidir lliurement i en pau les relacions amb la resta de l'Estat Espanyol (inclosa la seua separació), però res ni llunyanament semblant està entre les intencions d'un partit que va votar a favor de l'aplicació de l'art. 155. Els treballadors no poden esperar res bo d'aquest govern, ni del PSOE, ni de Podemos, que tots els dies demana formar part d'ell, ni de les burocràcies sindicals que viuen del pressupost de l'Estat. De la mateixa manera que dins dels sindicats no hi ha resistència real a les burocràcies, ningú en aquest temps ha plantejat la necessitat d'una nova organització política de la classe obrera sense llaços amb el cadàver putrefacte de la burgesia en qualsevol de les seues expressions territorials. Enmig d'aquesta greu crisi política, quan per fi rebroten les vagues (s'han triplicat en un any) i mobilitzacions (pensionistes, dones treballadores), és un moment propici per a lluitar per construir un partit amb programa revolucionari que reculla des de les reivindicacions més elementals de supervivència fins al camí cap a la presa del poder pel proletariat. Que plantege amb claredat la necessitat de la independència de classe per a desenvolupar-ho. Que promoga la lluita obrera capaç de fer retrocedir a la burgesia. Nosaltres sí que ho fem. Uns altres diuen que ho fan, però mentre ho diuen estan dins de la CUP, donant suport a la burgesia catalana, o en Bildu, col·laborant amb la basca, o en IU o Podem, donant suport a l'espanyola. Hi ha molt de treball per fer i fan falta molts cervells i mans.