Després de set anys de governs PSOE (primer amb ministres PCE i Podemos i ara amb ministres PCE i Sumar) sentim i llegim cada dia en els medis de propaganda governamental que les coses a l’Estat Espanyol van “molt bé”, “molt millor que a la resta de la UE”. I, de fet, el mateix FMI confirma els «bons resultats econòmics» actuals i previstos, alhora que demana, com sempre, reduir novament les pensions dels treballadors.

Per contra, en el parlament i els medis lligats a la caverna PP-VOX, és insofrible la cridòria histèrica permanent contra el govern «il·legítim» que «afona Espanya», la «trenca», «l’ofega en corrupció», «l’arruïna» i mil verbs apocalíptics més. Tot acompanyat del lawfare més escandalós - amb la connivència dels jutges - i destinat a recuperar el poder directe, és clar, però també a desviar l’atenció dels centenars de casos criminals que protagonitzen PP-VOX.

Molts d’aquests casos són els habituals per corrupció econòmica a gran escala i per l’ús dels diners públics i de la policia per a l’espionatge i falsificació de proves contra els adversaris polítics. Però a més, es desenvolupa amargament el dels 7.291 ancians morts en 2020 sense assistència mèdica, en les residències públiques de Madrid, gràcies als protocols del govern d’Ayuso. I la darrera la joia de la corona «popular»: la negativa criminal del govern PP-Mazón a prevenir i a actuar a temps davant la DANA d’octubre de 2024 en València, de la que resultaren 230 morts, la majoria d’ells totalment evitables, i una extensíssima devastació material que també haguera pogut evitar-se si no s’hagués permés la urbanització sistemàtica de zones inundables. I si s’hagués invertit en les obres públiques necessàries per a la canalització de les aigües, en previsió d’aquest tipus de fenòmens extrems que el canvi climàtic fa cada cop més probables.

Clar que també és molt convenient per al PP-VOX desviar l’atenció dels atacs generalitzats a l’ensenyament i la sanitat públiques, l’habitatge i el medi ambient, que desenvolupen en les comunitats on governen. Atacs que, en el cas específic del País Valencià i les Illes Balears, s’adoben amb les envestides permanents contra la llengua i cultura pròpies.

Des del punt de vista de la classe obrera i de tota la població que viu del seu treball, uns i altres – el front del govern (amb el suport dels partits de la burgesia basca i catalana) i el front dels partits de la burgesia espanyola centralista - compleixen papers polítics complementaris. Sota cortines de fum de diferents colors, deriven les rabioses discussions parlamentàries cap a vessants que tenen en comú amagar que, si els governs del PP actuaren per a multiplicar els guanys del capital i reprimir el dret a la protesta social, els governs de Pedro Sánchez han respectat absolutament tot el que era important de la gestió anterior del partit rival. Des de les reformes laborals, la llei mordassa i la reforma Codi Penal, el control polític directe del sistema judicial o la liberalització del mercat de l’habitatge per a entregar-lo als grans fons d’inversió, el reforçament de l’exèrcit, la policia i la Guardia Civil, passant per la llei d’Estrangeria i el suport soterrat a Israel – evidenciat de nou pel recent escàndol dels contractes d’armament amb Israel per més de mil milions d’euros! -, tot ha sigut mantingut amb lleugeres modificacions per a la galeria i la sessió de fotos.

La veritat és que els beneficis dels bancs (Santander,, La Caixa, BBVA...) són històrics, igual que les de les grans empreses cotitzades de l’IBEX-35, malgrat «l’impost especial» temporal sobre els bancs i les energètiques. També és veritat que sense haver canviat ni una mica les bases de l’opressió nacional de Catalunya, el govern de Sánchez ha reintegrat del tot a Junts i ERC a l’estat de la monarquia, malgrat la mísera i tardana llei d’amnistia, que ni tant sols ha permés la tornada de Puigdemont. Diners són diners, aquesta és la autèntica divisa de la burgesia catalana.

I, per a nosaltres, la realitat és que la precarietat laboral és la norma entre els treballadors joves dels que més del 62% tenen contractes temporals i parcials. La realitat és que si bé el salari mínim nominal ha crescut des de 2019 un 26% nominal, l’OCDE calcula que l’augment real del seu poder adquisitiu ha sigut del 6,5%, per sota de la mitjana de la resta de països de l’OCDE, que no estan governats per partits autoproclamats com a «progressistes». La realitat és que els salaris del primer trimestre del 2024 del conjunt dels treballadors han estat «un 2,5% menors als del darrer trimestre del 2019 en termes reals» i que – segons l’Informe 2024 de l’OCDE- «els espanyols han perdut gairebé un 15% de poder de compra en alimentació en els darrers 20 anys».

A més, l’habitatge multiplica aquesta reducció brutal del poder adquisitiu dels salaris. D’acord amb les dades de l’INE, en els darrers 10 anys, el preu d’adquisició de l’habitatge ha pujat de mitjana un 65% ( 84% en Madrid, 79% en les Illes, 74% en Catalunya, 54% en el País Valencià). Encara pitjor es troba el mercat de lloguer, que en eixe temps ha duplicat els preus a un ritme que continua accelerant-se i que en 2025 es troba al voltant del 12% interanual. Les dades són tossudes i tota la demagògia del govern i la seua Llei d’Habitatge - copiada de les fracassades en grans ciutats europees – no poden amagar el drama generalitzat dels preus impossibles, els desnonaments en cascada i la multiplicació de l’amuntegament de famílies en llars compartits, que ja afecta a totes les edats, inclosos els ancians.

La inestabilitat permanent del govern Sánchez i la guerra que pateix del tàndem reaccionari PP-VOX ni el fa bo ni li canvia la natura burgesa de la seua política, completament equiparable a la de qualsevol altre govern de la UE. Por el contrari, serveix d’excusa als dirigents dels partits que diuen defendre els treballadors (PSOE, PCE-IU, Podemos, Sumar, etc.) i als de les grans centrals sindicals (CCOO, UGT) per oferir-li generosament la pau social, malgrat l’agreujament constant de les condicions de vida de la classe obrera i la clara disposició a mobilitzar-se pels seus interessos. La demostració són les importants lluites que van desenvolupant-se per tot l’Estat en defensa de la sanitat, l’educació i les pensions públiques o, en el cas del País Valencià, la mobilització per la defensa de l’ensenyament del valencià a l’escola i, sobretot, les grans manifestacions mensuals per exigir responsabilitats polítiques i penals al govern del PP-Mazón per les conseqüències de la DANA d’octubre de 2024.

Només hi ha una eixida positiva

Ho diguem sempre, però no podem cansar-nos de fer-ho: per a la classe obrera i la població treballadora res no canviarà de manera definitiva mentre les lluites continuen defensives, aïllades i sense una orientació clara cap a l’organització políticament independent de la burgesia, dels seus aliats i del seu estat. Per això és tan urgent la construcció d’un partit revolucionari internacionalista enfocat a la substitució de la barbàrie capitalista per un nou ordre social internacional gestionat pels organismes democràtics de la població treballadora, pels consells obrers a escala mundial. Un nou ordre socialista on la llei siga la solidaritat dels pobles i el derrocament de les fronteres, la desaparició de les classes socials i de tota mena d’opressió, la gestió racional de l’economia - i el planeta que la sustenta - en defensa de la humanitat actual i futura.