La crida estratègica de Bahçeli i el nou colp

La crida de Devlet Bahçeli [dirigent del MHP, partit nacionalista aliat del governant Partit de Justícia i Desenvolupament (AKP)] del 22 d'octubre de 2023 —«El PKK ha de deposar les armes, Öcalan [líder del PKK, empresonat] ha de fer una crida, el HDP [nom del partit prokurd en aquells dies] ha de polititzar-se»— ha d'entendre's no sols com un discurs polític, sinó també com un preludi que mostra clarament la nova tendència estratègica del règim. Aquesta crida de Bahçeli va ser, d'una banda, una resposta a la crisi econòmica, política i diplomàtica en la qual està embolicat el règim d’Erdoğan i, per una altra, la declaració d'un escenari controlat per a aplanar el camí a un procés de «normalització» amb el moviment kurd.

Des de la perspectiva del règim de l'AKP-MHP, l'agreujament de la crisi econòmica interna i els problemes de negociació externs, com l'adhesió de Suècia a l'OTAN, així com el bloqueig regional (per exemple, les discussions sobre l'estatus de Rojava ), van obligar a buscar marge de maniobra. Va ser en aquest context que Bahçeli va fer una crida a "liquidar" el braç armat del moviment kurd i incloure'l en el sistema, creant així un clima de "pau" internament i guanyant influència externa. És evident que aquesta crida no va ser realitzada de manera independent per l'una o l'altra de les faccions dins de l'Estat, sinó que es va concretar després d'un acord entre el Consell de Seguretat Nacional i el Palau Presidencial.

De fet, aquesta tendència és resultat de l'estancament que ha experimentat el règim d’Erdoğan en la seua gestió de la seguretat de la qüestió kurda. El règim, que va intentar esclafar al moviment kurd després de 2015 mitjançant guerres de trinxeres i una política de repressió integral, no va aconseguir el seu objectiu, però el moviment kurd tampoc no va poder mantindre la seua antiga importància. Aquest estancament, des de la perspectiva del règim, ha transformat una vegada més el problema kurd en un tema no de "solució", sinó de "gestió".

La porta que es va obrir amb la crida de Bahçeli està formalment destinada al PKK i a Öcalan, però, en realitat, és producte de les necessitats internes del sistema. Amb aquesta maniobra, el règim pretén convertir Öcalan en una figura que puga ser posada sobre el terreny, transformar el PKK en un "element democràtic" desarmat i controlat, i organitzar la política legal segons criteris restauracionistes a través de l’HDP/DEM. Per tant, la qüestió no és buscar una solució, sinó estructurar un procés de rendició.

Les decisions de dissoldre i detindre la lluita armada que el PKK va difondre en el text de les conclusions del seu congrés són precisament una resposta a aquesta crida i a aquesta estratègia. No és casualitat que la "dissolució organitzativa" s'haja convertit en tema de debat fins i tot abans què transcorregueren set mesos des de la crida, i que s'haja tancat un període coherent amb el discurs d'una "solució democràtica pacífica". Però el que s'ha tancat no és només un període, sinó una línia, una estratègia i fins i tot una postura de classe.

La decisió de dissoldre el PKK: l'oficialització del procés de liquidació

Les decisions de dissoldre’s i cessar la lluita armada, declarades en el 12é Congrés del PKK, constitueixen un dels moments més crítics en la història del moviment kurd. No obstant això, aquestes decisions no van ser instantànies ni inesperades. La liquidació del PKK es va construir pas a pas durant molts anys i es va estendre al llarg d'un llarg procés polític i ideològic. El procés de resolució dels anys 2013-2015, l'experiència de Rojava, la institucionalització de l’HDP i la cristal·lització de l'estratègia orientada a les eleccions són les fites d'aquest procés. Però la qüestió ja no és establir les bases; ara ha arribat al punt de l’anunci final.

En la situació actual, l'evolució històrica del PKK ha passat del nacionalisme armat petitburgés a una política de "identitat" conciliadora; ha retrocedit d'una línia revolucionària a una oposició dins de l'ordre establert. No es tracta només de canviar els mitjans de lluita. Amb aquestes decisions, el PKK no sols s'acomiada de les armes; s'allunya de tots els objectius de la resolució històrica de la qüestió nacional kurda, com la independència, la federació i l'autodeterminació. A partir d'ara, no s'aspira a un Estat kurd, ni a una autoorganització democràtica, ni tan sols a la lliure determinació del futur nacional. En canvi, veiem que tot es converteix en reivindicacions vagues com "la democratització de Turquia", "descentralització" o "democràcia local" que puguen pactar-se amb el règim. No es tracta d'una reestructuració estratègica; es tracta, de fet, de buidar de contingut la reivindicació revolucionària. El punt al qual ha arribat el PKK hui és la cúspide d'un liquidacionisme històric.

Aquesta decisió implica la integració en el sistema parlamentari de la lluita del poble kurd – que ha estat teixida històricament amb un alt cost - mitjançant maniobres organitzatives. L'aïllament en Imralı [l'illa-presó on es troba Öcalan] i la permanència d’Öcalan com a líder absolut es constitueixen com a garanties ideològiques del procés; aquesta retirada es teoritza amb conceptes com a "modernitat democràtica" i "societat democràtica socialista". No obstant això, aquest marc teòric buida de contingut històric el problema nacional i es desvincula per complet de la lluita de classes i la perspectiva del poder revolucionari. El que persisteix són els objectius de reformar l'estat burgés, integrar-se en els governs locals i ser un actor d'oposició dins de l'ordre capitalista. I això no és una perspectiva de llibertat per al poble kurd, sinó d'integració en el sistema.

“Modernitat democràtica”: una teoria d'adaptació, no de lluita

El concepte de “modernitat democràtica”, que constitueix la base teòrica de la decisió del PKK de cessament de la lluita armada, no sols suposa un canvi de rumb ideològic, sinó també una ruptura total amb la perspectiva marxista. Aquest enfocament, plasmat en els escrits d'Abdullah Öcalan en Imralı, es presenta com una “alternativa” a la lluita de classes, a la perspectiva del poder revolucionari i al socialisme. No obstant això, “la modernitat democràtica” és, en realitat, la reproducció ideològica de la conciliació amb l'Estat burgés, el reformisme i la liquidació de la política revolucionària.

Des de la dècada del 2000, Öcalan ha argumentat que ha superat el marxisme, declarant que l'Estat no és una institució compatible amb la llibertat i proposant en el seu lloc una estructura confederal sense centre. Aquestes postures se sustenten en les tesis de Murray Bookchin sobre la democràcia radical i el comunalisme. No ha d'oblidar-se que les postures de Bookchin es limiten a una utopia liberal basada en la descentralització, que no pretén enderrocar l'Estat burgés ni les relacions de propietat. No es tracta d'una ruptura revolucionària, sinó d'una estratègia basada en l'adaptació als mecanismes constants de l'Estat capitalista. Öcalan considera l'Estat un element del mal absolut sol per als kurds. No el preocupa l'existència d'estats colons; al contrari, defensa la utopia reaccionària de voler democratitzar-los.

La posició del PKK, basada en el “confederalisme democràtic”, és una extensió d'aquesta línia. S'eliminen les divisions de classe, es deixa de costat la propietat dels mitjans de producció i les relacions amb la classe dominant, i l'emancipació dels pobles es limita a reivindicacions com el “reconeixement de la identitat” i la “autogovern local”. Així, la lluita del poble kurd per la llibertat es desvincula de l'objectiu d'una societat sense classes i lliure d'explotació, així com de la lluita revolucionària antiimperialista, i es limita a la política identitària i al reformisme local. Aquest replegament teòric és, al mateix temps, la justificació ideològica del liquidacionisme pràctic.

L'afirmació d’Öcalan d'haver "superat" el marxisme demostra, en realitat, que ha abandonat el materialisme històric i ha substituït la lluita de classes per una representació de la “societat moral-política” universal. No obstant això, hi ha una realitat que Öcalan no ha aconseguit superar: el capitalisme i la seua expressió concreta en l'Estat capitalista turc. En la situació actual del PKK, la cerca de la conciliació amb l'Estat, la integració en les seues estructures institucionals i la “transformació democràtica”, evitant la lluita de classes, és precisament el resultat d'aquesta hegemonia ideològica. El que es promet al poble kurd no és revolució ni llibertat, sinó reformes i adaptació.

La modernitat democràtica, en aquest sentit, no és una teoria de lluita, sinó de rendició. Com tota alternativa que s'ha distanciat del programa revolucionari de la classe obrera, del moviment classista que busca desmantellar els aparells repressius de l'Estat, aquest model també està condemnat a dissoldre's en el marc del sistema capitalista. La veritable solució resideix en el socialisme internacionalista, que uneix la llibertat dels pobles amb el poder revolucionari de la classe obrera. El marxisme no és només una teoria; és la ciència de la lluita de classes que es desenvolupa a escala mundial, i l'objectiu no és superar-la, sinó realitzar la revolució.

Entre la modernitat democràtica i el liquidacionisme: superació del marxisme o liquidació de la lluita nacional?

Les decisions preses en el XII Congrés del PKK representen no sols un canvi organitzatiu o una actualització en la manera de combatre, sinó també la liquidació de la lluita nacional kurda en l’ àmbit ideològic, estratègic i programàtic. Aquestes decisions, anunciades amb frases com "la dissolució de l'estructura organitzativa del PKK i el cessament de la lluita armada", marquen un punt d'inflexió en la liquidació de tots els assoliments històrics i revolucionaris de la lluita nacional. Signifiquen abandonar tot horitzó polític per a la resolució del problema nacional kurd, com la independència o l'autodeterminació. Signifiquen una conciliació ideològica i política amb l'ordre existent. Una maniobra de purga destinada a aconseguir la conciliació entre les classes i la pau amb l'Estat, dins d'una crisi revolucionària.

La línia ideològica del PKK s'ha basat durant molt de temps en un imaginari postmodern del socialisme, descrit per Abdullah Öcalan en un marc teòric que rebutja l'anàlisi de classe marxista, el materialisme històric i la perspectiva del poder revolucionari; en canvi, proposa una transformació centrada en el pluralisme cultural, la descentralització i la societat civil. Öcalan ha afirmat durant anys haver transcendit el marxisme. Però la realitat desmenteix aquesta afirmació: Öcalan pot haver transcendit el marxisme, però no ha aconseguit transcendir el capitalisme, l'ordre mundial imperialista ni l'hegemonia ideològica de l'Estat colonialista-capitalista turc. Al contrari, s'ha convertit en l'expressió teòrica de la conciliació amb aquestes estructures.

Aquest enfocament no és adequat per a un poble oprimit, i molt menys per a un poble sotmès a les polítiques directes de negació i destrucció d'un estat colonitzador. Si no hi ha una ruptura revolucionària ni la perspectiva de prendre el poder, el suposat objectiu de «construir una societat democràtica» es reduirà a reformes dins de l'ordre capitalista, al fetitxisme de la gestió local i la a representació identitària. En realitat, açò ja no és una lluita, sinó una retirada; no és una revolució, sinó una submissió.

Aquestes teories postmodernes desarmen tant la lluita de classes com el dret a l'alliberament d'un poble colonitzat. Totes les reivindicacions històriques del poble kurd per la independència, el dret a l'autodeterminació, la unificació nacional i la construcció de l'Estat es veuen invalidades per la retòrica del "confederalisme". Això, en termes marxistes, no és liquidacionisme; més aviat és un desarmament ideològic en el camí cap a la integració en l'Estat colonitzador.

Per aquesta raó, les decisions preses en el XII Congrés del PKK documenten no sols la transformació d'una organització, sinó també el procés de liquidació d'un moviment revolucionari. El reformisme, el conciliarisme i els somnis d'alliberament nacional en el marc d'una ideologia postmoderna no sols enganyaran les masses, sinó que les condemnaran a la servitud ideològica sota l'hegemonia de l'estat colonial.

Per als marxistes, aquests esdeveniments són un advertiment: l'alliberament nacional només és possible sota la direcció revolucionària de la classe obrera, la independència de classe i la perspectiva del poder socialista. Qualsevol desviació reformista i confusió teòrica portarà la lluita dels pobles oprimits a donar suport a l'ordre burgés. El punt al qual ha arribat hui el PKK és l'exemple més clar i concret d'això.

Perspectiva de classe per a resoldre el problema kurd: Quin hauria de ser el camí revolucionari?

Cal abordar el tema des d'una perspectiva marxista: l'única via realista per a resoldre la qüestió nacional és una revolució unida sota la direcció revolucionària de la classe obrera.

El problema nacional kurd està directament vinculat al desenvolupament capitalista de Turquia, a la configuració de l'Estat burgés i a la seua integració en el sistema imperialista. Per tant, la resolució del problema nacional ha de considerar-se no des d'un marc estrictament nacional, sinó des d'una perspectiva de classe. Mentre l'opressió nacional continue sent una eina de la dominació de la classe burgesa, la igualtat nacional només serà possible mitjançant la lluita contra aquesta dominació.

La lluita comuna de la classe obrera de Turquia i el Kurdistan ofereix un camí contra l'opressió nacional i l'explotació de classe. Aquesta lluita ha de construir-se entorn d'un programa socialista revolucionari que:

reconeixerà el dret del poble kurd a l'autodeterminació i defensarà aquest dret fins al final,

construirà en la pràctica la unitat dels treballadors pobres kurds i la classe obrera turca,

tindrà com a objectiu l'organització política dels treballadors de totes les nacions independentment de la burgesia i el seu Estat,

buscarà transcendir el capitalisme i les fronteres dels estats nacionals.

Hui dia, el PKK no encarna aquesta línia. Per això és imperatiu que els marxistes revolucionaris òmpliguen el buit que ha deixat. Això no és només una tasca teòrica, sinó una qüestió d'intervenció política concreta.

En un context en el qual el PKK es troba ideològicament desarmat, abandona les seues reivindicacions nacionals, es desvincula de la lluita de classes i s'inclina cap a una línia reformista, els socialistes revolucionaris són responsables de reubicar la lluita d'alliberament del poble kurd en un terreny classista i internacionalista. La construcció d'aquest terreny serà possible mitjançant la unificació de la lluita de la classe obrera en l'oest de Turquia amb l'anhel d'alliberament nacional al Kurdistan, sobre una base revolucionària.

Per a això, no es necessiten els capritxos de la "modernitat democràtica" ni el pacifisme de la societat civil, sinó una política de classe revolucionària. La construcció d'un partit comunista internacionalista constitueix la base organitzativa d'aquesta política. La veritable solució a la qüestió kurda és possible amb l'objectiu d'una federació socialista sota aquesta direcció revolucionària i independent de la classe obrera.

Posicionament revolucionari en el nou procés: les tasques dels marxistes

Aquesta crisi històrica del moviment kurd està acompanyada per les tendències seguidistes de l’ “esquerra” turca. Hui dia, la majoria dels grups socialistes, sumits en el reformisme, o bé segueixen la línia de "democràcia radical" del PKK o bé s'acosten a ella des d'una distància crítica i mantenen, en essència, una postura no classista similar.

El desig de llibertat del poble kurd és real i legítim. No obstant això, aquesta aspiració es veu sufocada per conceptes reformistes buits com a "república democràtica", "democràcia local" i "procés de pau", i es torna ineficaç pel llenguatge de la ideologia burgesa. Hui, l'únic camí que pot portar els treballadors kurds a l'alliberament només pot expressar-se en una estratègia revolucionària que unifique la seua força de classe i la seua ira amb la classe obrera turca i la dirigisca contra el capitalisme.

Aquesta estratègia no pot ser un “procés de pau”, sinó un procés revolucionari. Aquesta estratègia no pot consistir en parlaments burgesos, sinó en consells obrers. Aquesta estratègia no consisteix en la conciliació, sinó en la revolució.

Hui, la tasca dels marxistes revolucionaris no és posicionar-se on el PKK ha abandonat les seues posicions, sinó avançar molt més. En lloc d'un moviment que retrocedeix, s'autodestrueix i es reconcilia amb el capitalisme, és necessari impulsar una línia per a la construcció de l'organització revolucionària de la classe obrera que avance i enfronte la burgesia. La solució al problema kurd no resideix en la modernitat democràtica, sinó en la revolució socialista. Aquesta és també l'única manera de trencar el cèrcol ideològic que està reconstruint l'estat capitalista turc sota el nom de "nova solució".

L'expectativa de l'Estat turc: un nou procés de pau a través del “líder Apo”?

Les decisions preses en el XII Congrés del PKK i els discursos posteriors corresponen a les expectatives del “nou procés de solució” que l'Estat turc fa anys que imagina. El fet que Abdullah Öcalan torne a estar en el centre d'aquest procés demostra clarament com el règim d’Erdoğan-Bahçeli l'està instrumentalitzant. Les invitacions al Parlament i als partits polítics després de la crida de Bahçeli no van ser merament simbòliques, sinó també estratègiques.

L'objectiu és despullar al moviment kurd de totes les seues reivindicacions i redefinir-lo entorn d'un procés de "normalització" personalitzat. Aquest esforç respon al desig de la burgesia turca de tornar a establir les bases d'una taula de negociació amb el moviment kurd per a superar la crisi de legitimitat interna i alleujar l'estancament en política exterior. Mentre Erdoğan necessita una vegada més una maniobra de "pau" per a prolongar el seu poder, Bahçeli pretén combinar aquest procés amb un procés de liquidació controlat. Quant a Öcalan, en aquesta nova equació, se li instrumentalitza a causa del seu pes històric personal. Però el decisiu és saber què pretén resoldre aquesta "solució": no busca satisfer la demanda de llibertat del poble kurd, sinó pacificar la dinàmica de lluita; de cap manera busca l'autodefensa militant del poble, sinó un ordre de silenci que possibilite la reconstrucció de l'Estat.

El camí cap a l'alliberament del Kurdistan passa per la revolució permanent

El poble kurd ha lluitat durant dècades en nom de l'alliberament nacional. Milers de pèrdues, milions de resistències... En l'etapa actual, existeix la temptació de buidar de contingut aquest assoliment històric amb ideologies postmodernes, aliances no classistes i somnis de solucions dins de l'ordre burgés. No obstant això, la veritable solució resideix en la línia de la revolució permanent a Kurdistan. Aquesta, si bé defensa incondicionalment el dret del poble kurd a l'autodeterminació, estableix que aquest dret es pot realitzar només de mans de la classe treballadora i els llauradors pobres, no de la burgesia. La perspectiva obrera del poder a Kurdistan és la base no sols de l'alliberament nacional, sinó també de la revolució socialista a la regió. El camí cap a un Kurdistan lliure no passa per un Estat-nació capitalista, sinó per la pertinença a la Federació Socialista soviètica d'Orient Mitjà. El futur revolucionari unit del Kurdistan a Turquia, a l'Iran, a l'Iraq i a Síria només pot construir-se mitjançant la lluita internacionalista contra l'imperialisme i les dictadures capitalistes regionals.

Així que la tasca és òbvia:

el front únic dels treballadors kurds i turcs, per a hissar la bandera dels soviets socialistes d'Orient Mitjà.

i la construcció d'un partit comunista internacionalista amb la capacitat de direcció teòrica i pràctica per a organitzar aquest front. Aquest partit, més enllà del reformisme, la política identitària i les solucions dins de l'ordre capitalista, vincularà les reivindicacions nacionals del poble kurd amb la lluita de la classe obrera pel poder socialista amb un programa revolucionari de classe. Perquè el que es necessita hui no és un procés de pau, sinó un procés revolucionari.

L'alliberament del poble kurd només és possible amb la revolució permanent dels pobles de la regió.

La llibertat del treballador kurd s'escriurà juntament amb la del treballador turc tot trencant les seues cadenes.

O revolució permanent o submissió permanent!

15 de maig de 2025