Una «Turquia sense terror» o la rendició del PKK?

La nova fase declarada pel Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK, partit nacionalista burgés, la branca siriana del qual es denomina PYD, l’iraniana, PJAK, i l’iraquiana, PCDK) l'11 de juliol, després de la "cerimònia de crema d'armes" en Sulaymaniyah, Kurdistan iraquià, no sols significa el silenci de les armes, sinó també la liquidació conscient d'una lluita històrica.

Aquesta cerimònia no simbolitza ni la pau ni una solució a la qüestió kurda. Per contra, implica el desarmament de la cerca de llibertat del poble kurd, l'intent de despolititzar-lo i sotmetre'l al control dels estats burgesos turc i sirià. Aquesta nova fase ja va ser declarada en el XII Congrés del PKK al maig de 2025. L'adopció d'una línia sense democràcia, sense exèrcit i sense partit acaba ara amb la crema d'armes. Però no es tracta només d'armes; el que les guerrilles estan abandonant és l'esperança de tot un poble. Les consignes de lluita, com la "federació", l'autonomia o la independència, van ser cremades i enterrades simbòlicament en aquesta cerimònia.

Aquest procés, dirigit amb la cooperació d’Erdoğan (President de la República de Turquia, AKP), el Partit de la Justícia i el Desenvolupament, AKP - islamista), el Partit d'Acció Nacionalista (MHP, filo- feixista) i el Partit per a la Igualtat dels Pobles i la Democràcia (DEM, una façana legal del PKK, proscrit igual que l’HDP que el va precedir), és un projecte d'Estat. El seu nom és "Turquia sense Terror", però el seu contingut és la subjugació militar total del poble kurd, la seua neutralització política i la seua integració a l'Estat turc (i a l'Estat sirià).

La liquidació del PKK és el resultat de "raons d'Estat"

La cerimònia d'incineraió d'armes, encara que a primera vista puga semblar simbòlica, és en última instància enginyeria de contra-guerrilla, és a dir, una operació estatal a gran escala.

Nosaltres —AKP, MHP i DEM— hem decidit avançar els tres junts en aquest camí. Caminarem, fent passos cadascun cap als altres. Si Déu vol, construirem junts, mà a mà, el segle de Turquia. (Erdoğan, Discurs als dirigents de l'AKP, 12 de juliol)

La realitat és que la incineració d'armes no es duu a terme en interés del poble kurd, sinó per a aplanar el camí als plans regionals de la burgesia turca.

Ankara presenta aquest procés com "la Turquia sense terror". No obstant això, el que l'Estat entén per "absència de terror" és l'absència de lluita del poble kurd, és a dir, la seua submissió. La lluita armada ha sigut sufocada, les reivindicacions nacionals democràtiques s'han extingit i se li impedeix al poble ser subjecte de la política. En resum, una pau sense poble i una nació sense armes.

El procés de desarmament no es limita només a la política interna turca. En la via que condueix a la tercera guerra mundial, l'Estat turc vol crear-se un espai de maniobra. En aquest context:

• S'ampliarà el marge de maniobra militar i polític de Turquia en el nord de Síria;
• La presència militar del PKK es neutralitzarà;
• Es facilitarà la integració de Rojava (la Unió de Comunitats del Kurdistan, KCK de Síria) a Turquia.

Öcalan (cap suprem del PKK, detingut per l'Estat turc) va decidir aquest canvi estratègic.

Si Turquia s'envolta dels kurds del nord, podrà reclamar Mossul i Kirkuk. (Öcalan, Declaració final en el seu judici, juny de 1999).

Per tant, no es tracta d'una «transformació interna del PKK», sinó d'una declaració de l'Estat burgés turc sobre la seua expansió en detriment del poble kurd. El fet que el KCK, el HDP, el DEM i, en general, els aparells burgesos kurds no s'oposen realment a aquest procés demostra la profunditat de la col·laboració.

El PKK es converteix en un subcontractista de l'expansionisme de la burgesia turca

El projecte "Turquia sense Terror" forma part del projecte de bloc reaccionari que Erdoğan intenta construir dins d'un marc històric i ideològic molt més ampli.

Hem decidit renovar l'aliança entre turcs, àrabs i kurds. L'essència de les guerres de Malazgirt, Jerusalem i l'alliberament nacional està cobrant forma de nou. Damasc és la nostra ciutat comuna, Diyarbakir, Mossul, Kirkuk... i Alep són les nostres ciutats comunes… (Erdoğan, Discurs als dirigents de l'AKP, 12 de juliol)

Erdoğan no es limita només a la Turquia actual; reivindica drets "històrics" sobre els territoris de Síria i l'Iraq, basats en el panislamisme i l'afiliació a la fe musulmana. I per a establir aquesta aliança, era necessari liquidar i desarmar el PKK, que era la principal força d'autodefensa del poble kurd a Turquia i Síria.

Els actors polítics kurds no s'han oposat al projecte d’Erdoğan, i fins i tot s'han integrat obertament en ell. Hui, el DEM ja no és simplement un partit parlamentari burgés; està directament integrat en la política exterior de l'Estat burgés.

L'objectiu de Turquia amb aquesta aliança és clar:

• crear un perfil kurd compatible amb el govern de l'Organització per a l'Alliberament del Llevant (HTC, abans Al-Qaeda) i altres grups islamistes a Síria;
• connectar el PÇDK del Kurdistan iraquià amb l'aparell de seguretat turc;

i així legitimar les reivindicacions imperialistes de Turquia sobre ciutats com Mossul i Kirkuk. El poble kurd estaria retrocedint en el seu dret històric a l'autodeterminació, alhora que es prepara el terreny per a l'expansionisme regional de l'estat capitalista turc.

Amb l'acord Erdoğan-Bahçeli-Öcalan, el poble kurd corre el risc de trobar-se sormés, en Turquia, Síria i l'Iraq, a "una nació, una bandera, una ummah" [ummah : comunitat dels creients de l'Islam] . Aquesta és la conseqüència de la transformació del PKK-PYD-PÇDK-PJAK d'un moviment guerriller petitburgés a un subcontractista burgés d'un projecte contrarevolucionari.

La liquidació del PKK: la culminació d'una fallida política

La decisió del PKK de "enterrar les armes" i el seu procés d’autoliquidació, a més d’una retirada militar, és l'oficialització d'un col·lapse ideològic i polític.

És la culminació d'un projecte nacionalista kurd interclassista nascut en 1973, que va implantar immediatament el culte infantilista, patriarcal i estalinista al líder (al mateix temps que destacava les dones en les seues fotos i comunicacions). El PKK-PYD es va comprometre a fons en 2012 en Rojava, Síria, en col·laborar amb Assad i amb capitalistes àrabs o kurds (com Akram Kamal Hasu) o líders tribals, així com, a partir de 2014, amb la potència imperialista dominant, fins i tot implorant una "pau digna" a l'opressor Estat turc. Això no va impedir que la majoria dels anarquistes i centristes elogiaren l'administració de Rojava (la Unió de Comunitats del Kurdistan, KCK de Síria).

El XII Congrés va formalitzar el rebuig al "marxisme-leninisme" i a l’ "internacionalisme proletari", condemnant el poble kurd i altres pobles a una espècie de "democràcia local" dins de l'Estat burgés. Aquesta decisió del PKK no busca orientar la lluita històrica del poble kurd, sinó frenar-la, mantenint-la dins de l'ordre establert i canalitzant-la cap a una "solució" en el marc de les equacions imperialistes i colonialistes.

Ara que la decisió de la direcció del PKK de desarmar-se comença a tindre efectes, obstinar-se en presentar el pla del govern turc com una victòria no és més que un intent d'ocultar aquesta fallida ideològica. No hi ha una posició guanyadora. L'Estat burgés turc no ha reconegut les reivindicacions fonamentals del poble kurd ni ha fet cap pas cap a una solució política. Per contra, el territori kurd segueix governat per administradors designats per a reemplaçar els alcaldes electes, els alcaldes kurds es troben baix custòdia policial i la llengua i la identitat kurdes són sistemàticament reprimides en l'esfera pública. El pacifisme degenerat és l'expressió de la submissió del PKK a les exigències de la burgesia turca, la integració en l'OTAN i la intenció de reduir la qüestió kurda a un sub-paràgraf de l'expansió de la burgesia turca i de l'ordre imperialista en el Llevant.

Què promet "enterrar les armes" i a qui?

El desarmament del PKK representa un canvi del moviment independentista de la petita burgesia kurda cap a l'autonomisme de la burgesia kurda. El seu objectiu és subjugar el poble kurd a l'opressor Estat burgés turc. "Enterrar les armes" no és una declaració de pau, sinó la cerca de la burgesia kurda d'una conciliació amb el sistema estatal capitalista nacional i regional (inclòs Israel). Aquesta cerimònia no sols pretén enterrar les armes, sinó també les possibilitats de qualsevol trencament revolucionàri que desafie els terratinents i capitalistes kurds, els seus amos a Ankara o a Washington.

L'interlocutor d'aquesta orientació no és el poble kurd, sinó directament els Estats de la regió i en especial l'Estat burgés turc. El PKK ara ja no intenta posicionar-se com un aparell d'autodefensa del poble kurd, sinó com un "soci per a l'estabilitat" dels règims de la regió. El missatge als centres imperialistes i a les potències regionals no podria ser més clar: «D'ara en avant, poden comptar amb nosaltres. Hem tancat el capítol de la lluita armada». És una carta de capitulació presentada en la taula de negociacions per la pau capitalista i imperialista.

El pla «Turquia sense Terror» és l'última peça afegida al procés de transformació política iniciat després de la captura d’Öcalan en 1999. Eixe dia va parlar d'una «retirada estratègica»; hui, la xarradissa sobre que «el període de lluita armada ha acabat» camufla una liquidació estratègica. El PKK aspira a una «autonomia kurda» a l'estil espanyol o iraquià. Aquesta no és una línia revolucionària nacional, sinó una submissió anàloga a les molt anteriors de les camarilles kurdes del KDP i l’UKP a l'Iraq, i dels partits nacionalistes burgesos irlandesos, escocesos i catalans.

No obstant això, la història ha demostrat repetidament que l'alliberament dels pobles oprimits no pot aconseguir-se mitjançant la pau capitalista ni dins dels estats burgesos. El camí del PKK no busca l'emancipació dels treballadors, els camperols kurds pobres i les dones treballadores, sinó la reproducció del sistema capitalista a Turquia i Àsia Occidental. Si bé promet "pau" a les seues bases, la direcció del PKK sap perfectament que això no portarà igualtat ni en termes nacionals ni de classe. El capitalisme a Turquia imposa al poble kurd no la pau, sinó la rendició.

La construcció de la via independent de la classe obrera: l'alternativa comunista internacionalista

Si prenem en consideració el replanteig d'Orient Mitjà que busquen els Estats Units i Israel, la integració d'aquest tipus de moviment nacional en l'ordre establit és de vital importància. Amb la seua "lluita democràtica i legal", el PKK s'ha compromés a romandre dins dels límits del sistema capitalista.

En aquest sentit, la tasca històrica és construir una via obrera independent sobre les ruïnes del moviment nacional petitburgés i burgés. La lluita del poble kurd per la llibertat només podrà aconseguir la victòria si, i només si, s'uneix al moviment revolucionari internacional de la classe obrera que trenque amb el capitalisme, no sols dins de les fronteres de Turquia i Kurdistan, sinó en tot Orient Mitjà i en els centres imperialistes. La liquidació del PKK per part d’Öcalan representa no sols la fallida d'una organització, sinó també la del reformisme, el nacionalisme, l'estalinisme i les polítiques identitàries. Més que mai, els pobles i treballadors oprimits necessiten un nou programa internacional, una estratègia de revolució socialista dirigida al poder obrer. Això no ocorrerà espontàniament; ha de ser organitzat per una avantguarda revolucionària. Per aquesta raó, la nostra tasca és clara:

• Reprendre la bandera de l'internacionalisme proletari, que aportarà una solució revolucionària a la qüestió nacional, i reconstruir una internacional comunista;
• Defensar la unitat de tots els pobles oprimits amb la classe obrera;
• Defensar la unitat revolucionària dels treballadors enfront de les guerres imperialistes, els conflictes ètnics i la diplomàcia burgesa;
• Desmantellar la policia i l'exèrcit burgesos de Turquia i les bandes islamistes paraestatals a Síria;
• Omplir el buit deixat pel PKK no amb un nou reformisme ni un nou nacionalisme petitburgés, sinó amb un partit obrer revolucionari, amb consells obrers revolucionaris, amb assemblees de barri i milícies obreres, obrint la perspectiva del govern obrer,de la federació socialista del Llevant.

Actualment, la guerra, l'opressió, l'explotació i la misèria assolen Orient Mitjà, especialment Gaza. L'única força que pot posar fi a aquest infern és la classe obrera, que prendrà les armes no al servei d'una facció nacional o política de la burgesia, sinó per a la seua pròpia presa del poder. El seu partit, enfront dels partits que prometen pau, llibertat i igualtat als pobles, però que, en realitat, s'integren en l'ordre imperialista, ha de ser el partit obrer comunista internacionalista de tipus bolxevic.

O revolució permanent o capitulació permanent

El procés de l'anomenada "Turquia sense terror", que va començar amb la cerimònia d'abandó de les armes del PKK, significa la liquidació de la lluita del poble kurd per la llibertat i la reorganització dels interessos imperialistes a la regió. És tant una retirada militar com l'enterrament conscient de les perspectives revolucionàries i les reivindicacions democràtiques nacionals. La retòrica d’Erdoğan sobre l'"aliança entre turcs, kurds i àrabs" encarna els codis de la reacció regional i els anhels imperialistes de l'Estat capitalista turc a Orient Mitjà. La liquidació del PKK, amb l'aprovació tàcita dels Estats Units i Israel, forma part d'un elaborat pla per a aïllar el poble kurd i la classe obrera de la regió i sufocar el potencial revolucionari.

La lluita per la llibertat dels pobles oprimits només pot triomfar amb la direcció revolucionària internacionalista de la classe obrera. A la traïció del PKK, oposem una lluita unida, organitzada i revolucionària. Aquesta lluita és el camí cap a l'alliberament no sols del poble kurd, sinó de tots els treballadors de Turquia i Orient Mitjà.

La llibertat i la igualtat no s'aconseguiran mitjançant acords i concessions al sistema capitalista nacional i a l'ordre imperialista mundial, sinó amb les armes del poder revolucionari de la classe obrera i dels altres treballadors. La nostra responsabilitat històrica, com a comunistes internacionalistes, és organitzar aquesta lluita revivint el programa de la Lliga dels Comunistes, del Consell General de l'Associació Internacional de Treballadors i de la Internacional Comunista de l'època de Lenin i Trotsky.

18 de juliol de 2025