L'última mobilització de les masses iranianes contra la dictadura islamista, a finals de desembre i principis de gener del 2026, va ser brutalment reprimida per les milícies del règim amb metralladores pesades. Tot i això, ja el 22 de febrer, van esclatar noves manifestacions a les universitats, amb manifestants corejant "A baix la dictadura!". Els agressors imperialistes es van assegurar que aquest moviment de masses independent del gener-febrer fos aixafat per la dictadura abans de llançar la seva guerra. Perquè les seves bombes no tenen com a objectiu alliberar les masses iranianes, sinó sotmetre-les a un nou amo, fins i tot a costa de la destrucció del país, si calgués.

Com en els EUA, les classes obreres arreu el món busquen defendre’s contra l’estat d’explotació, misèria i opressió creixents a què els sotmet la societat capitalista. Ho demostren la sublevació recentment aixafada en Iran, la vaga general indefinida en Panamà, les mobilitzacions explosives de la joventut de Sèrbia o Marroc, les rebel·lions en Nepal i Bangladesh, les onades de vagues en l’Índia o Indonèsia, passant per la històrica mobilització mundial contra el genocidi sionista en Palestina.

Aquest atac no és una “guerra defensiva”, sinó un acte de violència imperialista. Les classes dominants dels Estats Units i Israel persegueixen els seus propis interessos estratègics i econòmics: mantenir el domini militar, controlar una regió geopolíticament central i reprimir qualsevol força que escapi a la seva hegemonia. Com sempre han emfatitzat els marxistes revolucionaris, les potències imperialistes no lliuren les seves guerres en benefici del poble, sinó en benefici del capital, el poder i la dominació geopolítica.

Els corrents provinents de l'estalinisme van capitular en 1978-79 en nom del "antiimperialisme" davant els mul·làs; hui, en nom de la "democràcia", els oportunistes aposten per estats imperialistes "democràtics", alguns fins i tot formant aliances amb monàrquics antidemocràtics. Cap confiança en els Estats Units ni en cap altra burgesia imperialista! Ruptura amb tots els sectors del capitalisme local!

Front únic de totes les organitzacions obreres, camperoles, estudiantils i juvenils de Veneçuela per a contrarestar l'agressió imperialista! Assemblees generals en empreses, administracions, barris, universitats i pobles per a armar els treballadors i desarmar les milícies bolivarianes i l'exèrcit, organitzar el control obrer i popular de l'economia, triar democràticament els seus delegats i centralitzar la lluita contra el govern burgés i col·laboracionista de Rodríguez!

Tots els governs burgesos del planeta comprenen bé el sentit d'aquest envestit colonialista i han pres posicions verbals en funció de la seva força i les aliances. La majoria dels europeus, incloent-hi el govern espanyol, demanen «moderació» i «desescalada». Per la seva banda, els governs xinès, rus, brasiler o turc la condemnen. Però cap de tots no farà res eficaç per donar suport al poble de Veneçuela, al seu dret a la independència i a disposar lliurement i en pau de les seves riqueses. Com en el cas del genocidi palestí, només són paraules per al públic, que amaguen, en la majoria dels casos, la submissió més servil a l'imperialisme encara dominant. En els altres casos, el que s’amaga és el respecte burgès a les maniobres estratègiques d’un adversari, en un moment en què no els interessa incrementar massa les tensions.

N'hi ha prou de blocs purament electorals! N'hi ha prou de consignes buides! ("l'esquerra", "pla de lluita", "assemblea constituent sobirana")! N'hi ha prou de capitular davant el peronisme! A lArgentina, com als Estats Units, hem d'aprofitar l'oportunitat per trencar el partit burgès podrit que s'ha desacreditat i ha servit de trampolí per als populistes reaccionaris. Hem de llançar la consigna de ruptura dels sindicats i les organitzacions dels oprimits amb la burgesia, per formar un partit obrer de masses basat en un programa de lluita de classes.

La gran absent en tot això és la força internacional de la classe treballadora. Això demostra la necessitat que la veu internacional de la classe es faça escoltar i s'impose, per la paraula i per l'obra.

La lliçó de la victòria de Mamdani no és que puga ser "reconquerit" el Partit Demòcrata (que sempre ha sigut un partit burgés i històricament un partit de racistes meridionals), sinó que la classe treballadora necessita el seu propi instrument polític.

Declaració del CoReP sobre el pla de pau de Trump per a Palestina.