La DANA del 29 d’octubre del 24 ha produït al País Valencià un total de 230 morts i tres desapareguts, un enorme nombre de domicilis, infraestructures públiques, locals industrials i camps destrossats, i 128.000 cotxes inutilitzats. Com ha estat possible això?

La història ve d’antic. El País Valencià porta segles amb un dèficit d’estructures a causa d’ un finançament molt deficient. Cal remuntar-se al segle XVIII, en la pèrdua de la guerra de Successió, per a inaugurar un règim de finançament semblant al colonial, d’acord amb la qualificació d’»Espanya assimilada» què ens atorgà el govern de Madrid. La pèrdua de la guerra civil, en què València havia estat capital de la República i darrer reducte, va accentuar una discriminació inversora en infraestructures imprescindibles, que es manifestà clarament en la riuada de 1957 en què quedà arrasada la ciutat de València. Per a evitar la repetició es va construir una desviació del Túria que va estar pagada varies vegades amb diners dels... valencians.

La causa de les inundacions és sempre la mateixa: pluges torrencials en la tardor, generalment causades per masses d’aire fred sobre una mar calenta i vent que aporta aire humit. Aquest fenomen, conegut d’antic, s’ha accentuat molt amb el canvi climàtic i continuarà agreujant-se, amb estius molt calorosos i atmosfera inestable. Això és un fet conegut i assumit per la major part de la població.

L’experiència dels darrers anys havien mostrat que eren necessaris unes millores d’infraestructura per a evitar inundacions a través dels barrancs, llits d’aigua irregulars que marquen passats fenòmens de grans aportacions d’aigua. Però la desídia, la manca de voluntat d’invertir del PP i el PSOE i l’explotació urbanística desaforada del territori, que ha multiplicat les construccions en zones clarament inundables, han condicionat que aquells projectes mínims, dissenyats en la passada dècada, no arribaren mai a portar-se a la pràctica. Sens dubte, la manca de voluntat també ha estat relacionada amb el fet de què ara no resultaven amenaçats els barris burgesos de València, sinó zones predominantment obreres de l’Horta Sud, La Ribera i La Vega Baixa.

D’altra part, hi havia la prevenció. Aquest aspecte, menys costós i més efectiu de cara a l’opinió pública, rebé un cert impuls fa uns anys pel govern PSOE-Compromís que, malgrat respectar el funcionament privatitzat i escassíssim de personal del telèfon 112, materialitzà una resposta eficaç en la preemergència de 2019 en la DANA que descarregà al sud del País Valencià. Un escàs fruit d’aquella i altres experiències va ser la proposició d’una Unitat Valenciana d’Emergències, que començà a prendre cos just abans que les eleccions autonòmiques donaren la victòria al gran partit burgés espanyol (PP) i a l’obertament franquista (Vox).

El primer que va fer el nou equip governant, en concret a proposta de Vox, va ser eliminar aquesta incipient unitat de coordinació, mentre s’escometien delirants finançaments als bous de lídia i estupideses semblants. Els responsables tècnics de les activitats relacionats amb les emergències dimitiren ràpidament, deixant els llocs tècnics en mans de personal de la nova onada política, caracteritzats per una evident nul·litat professional.

Arribem així a la present DANA. Des d’uns dies abans, el servei meteorològic valencià havia fet conèixer a tothom que s’acostava una inundació perillosa. Però, a diferència del que havia esdevingut en 2019, no es va formar un organisme de preemergència.

Lluny d’això, el president de la Generalitat adoptà una estratègia d’escaqueig. Es tractava de comprometre’s personalment al mínim, deixant les previsibles conseqüències desastroses a un equip que era una colla d’inútils i irresponsables i fora de la responsabilitat del president Mazón.

La responsabilitat directa dels 230 morts- presumiblement i malauradament 233- és de Mazón i del seu equip. Si l’alarma s’hagués donat unes hores abans, quasi la totalitat de morts s’haurien evitat. El fet és incontestable i ni les refinades tècniques manipuladores de PP-Vox poden dissimular-lo. Precisament el suport incondicional d’aquests partits a Mazón és una bona prova del seu menyspreu polític infinit respecte als patiments i pèrdues del gran nombre de treballadors i jubilats damnificats.

I després de la tragèdia, l’ajuda de supervivència i reconstrucció, tan escandalosament deficient. Per a les emergències cal gent experta en emergències, amb maquinària adequada. Calen protocols i organització prèvia específica. Cal preparació i voluntat de servei públic. I sobren els càlculs polítics electoralistes, les mentides, el victimisme i el repartiment del «negoci de la reconstrucció» entre les empreses «amigues» . Sobra, precisament, tot el que ha caracteritzat la resposta del govern de PP-Mazón.

Per la seua part, mentre el govern de la Generalitat rebutjava l’ajuda oferida tant per l’Estat com per altres comunitats, específicament per Catalunya, el govern d’Espanya va enviar unitats militars de neteja i reconstrucció. Però les tàctiques i la «saviesa» castrense que les són pròpies a aquesta gent – i que històricament s’han utilitzat contra la classe obrera - no serveixen de molt davant d’aquest tipus de desastres massius.

Per això, la major i més eficaç part de la resposta de socors, immediata i també continuada durant varis mesos, ha recaigut sobre voluntaris de la classe treballadora, sobre tot jovens, amb un instint de classe i d’humanitat impressionats. I ho han fet per autoorganització, deixant en ridícul un intent molt tardà de la Generalitat per dirigir el «voluntariat» mitjançant autobusos cap a la - sembla que molt urgent - «necessitat» de netejar un gran centre comercial afectat. Aquests jovens han sabut utilitzar petites xarxes de petites organitzacions «socials» del voltant de la classe obrera, inclós el sindicat COS, coordinant des dels duríssims i tòxics treballs de neteja d’habitatges, edificis de serveis públics i carrers, fins a una enorme massa de donacions d’aliments, productes de neteja, etc, provinents de tots els racons de l’Estat.

El fenomen podria haver multiplicat la seua eficàcia i rapidesa si els grans sindicats s’hagueren posat a organitzar i coordinar l’ajuda, posant a disposició dels damnificats les seues pròpies xarxes organitzatives i els seus locals. Però ni ho van fer ni ho faran la propera ocasió, perquè la seua línia col·laboracionista prohibeix les direccions sindicals anar més enllà de les paraules compassives i d’alimentar la confiança en l’estat burgés per resoldre la situació.

En definitiva, la xarxa d’ajuda autoorganitzada ha resultat amb tan gran capacitat de mobilització com per a ser la protagonista de la convocatòria de massives manifestacions mensuals a la ciutat de València, però tan dèbil políticament que no ha sabut entendre el terreny de classe en el que es meneja. Por el contrari, s’ha limitat als terrenys nebulosos de l’interclassisme demagògic i buit de contingut («Sols el poble salva el poble») i a demanar «la dimissió de Mazón», exactament com ha fet el PSOE somniant amb noves eleccions. Ara, a sis mesos de distància de la riuada, amb la xarxa ja molt minvada i la ràbia massiva concentrada en recuperar el que es puga de l’antiga vida, la xarxa s’ha compromés en la convocatòria de una jornada de paro el dia 29 de abril (que anomena «Vaga General), envoltada per CGT, Intersindical, CNT i COS. En la nostra opinió, una manera de malbaratar l’èxit temporal d’una bona experiència, ensorrant-se en l’organització d’una crida que ningú espera que tinga seguiment (almenys fora de les comarques afectades) i políticament insubstancial.

Nosaltres pensen que la línia política que hagués fer avançar la mobilització massiva inicial devia posar en el centre no la dimissió de Mazón (que el PP podria substituir per a continuar amb la seua política), sinó l’expulsió del PP del govern de la Generalitat amb reivindicacions basades en les nostres necessitats, independentment de si molesten al capital o els seus col·laboradors polítics: la implementació immediata d’un pla complet d’obres públiques per a la prevenció de les riuades a tot el País Valencià, la prohibició general de construccions noves en zones inundables, el control dels diners de la reconstrucció per les organitzacions de treballadors, la prohibició dels pisos turístics, l’expropiació de tots els habitatges en mans de bancs, fons financers i grans tenedors per a posar-los al servei de les famílies treballadores, etc... Açò és el que defendria un autèntic partit revolucionari.