.

La victòria electoral de Zohran Mamdani com a alcalde de la ciutat de Nova York ha atret l'atenció molt més allà dels límits de la ciutat i planteja interrogants fonamentals sobre la consciència de classe als Estats Units. Per primera vegada en dècades, una persona autoproclamada "socialista" ha guanyat en una gran ciutat estadounidenca [Vore nota final]. L'èxit de Mamdani reflecteix una consciència de classe en desenvolupament, si bé encara difusa, als EUA, un senyal que ha d'aprofitar-se per a construir una resistència genuïna contra el sistema capitalista.

Una ciutat com a focus de contradiccions socials

Nova York encarna les divisions internes de la societat estatunidenca com ninguna altra metròpolis. Mentre que els beneficis de les corporacions financeres i immobiliàries es disparen, milions de treballadors lluiten contra salaris estancats, ocupacions precàries i lloguers que marginen fins i tot els treballadors amb salaris mitjans. Aquesta polarització social és la que ha posat les bases per a l'ascens de Mamdani.

La seua campanya va combinar la reivindicació de congelació de lloguers, de transport públic gratuït i d'un salari digne amb crítiques al domini del capital sobre la vida quotidiana. No es tractava del típic discurs moralitzador dels candidats del Partit Demòcrata, sinó que abordava les necessitats reals dels assalariats. En un sistema polític que ha marginat sistemàticament els interessos de la classe treballadora durant dècades, aquest enfocament semblava quasi subversiu. No és d'estranyar que el mateix president recorreguera a acusacions de comunisme i condemna contra el favorit demòcrata a la seua ciutat natal. A això se suma l'amenaça de deportació per haver entrat suposadament al país de manera il·legal i, per si no fos prou, la ja coneguda acusació d'islamisme, en referència als atemptats de l'11 de setembre de 2001.

Una victòria dins dels límits del sistema

El que a Europa s'interpretaria com una sòlida socialdemocràcia perd força, no obstant això, perquè l'organització política del guanyador de les eleccions, els Socialistes Democràtics d'Amèrica (DSA), és una ala del Partit Demòcrata burgés. Mamdani, igual que Alexandria Ocasio-Cortez i Jamaal Bowman abans que ell, es va postular com a candidat del Partit Demòcrata, una de les dues principals formacions de la burgesia estatunidenca. El fet que un candidat socialdemòcrata poguera ser nominat dins d'aquest partit demostra la pressió popular; alhora, revela el poder de la maquinària demòcrata per a canalitzar qualsevol protesta cap a les vies parlamentàries.

La victòria electoral de Mamdani no significa en absolut una ruptura amb el sistema, sinó més aviat l'adaptació provisional d'aquest a un clima canviant. Fins i tot en les declaracions inicials del seu equip, Mamdani va deixar clar que les institucions clau de l'aparell administratiu burgés, com la cúpula policial, eren intocables. Tals gestos pretenen transmetre estabilitat, però políticament són un senyal d'alarma: mostren amb quina facilitat fins i tot els projectes "progressistes" poden quedar atrapats en la lògica del sistema.

Expressió, no solució, de les contradiccions de classe

Que Mamdani aconseguira guanyar demostra la profunditat de les tensions socials als Estats Units. Les reivindicacions de la seua campanya corresponen a interessos de classe objectius. Són una expressió de l'experiència que el sistema actual no funciona per a la majoria de la població treballadora i els joves. No obstant això, els seus interessos de classe fonamentals no troben una expressió política que els represente. L'elecció en si mateixa no reemplaça l'organització duradora; és un moment, no un procés.

Això també s'evidencia en el fet que, malgrat la seua retòrica socialista, Mamdani no va aconseguir majories a tot arreu, especialment en els barris pobres, predominantment negres. Molts d'aquests votants van romandre lleials a l'aparell demòcrata, la qual cosa indica que la consciència de classe als Estats Units encara està molt poc desenvolupada i eclipsada per lleialtats ètniques i culturals.

Entre la reforma i la revolució

Mamdani va presentar un programa de reforma que, de ser possible, només podria implementar-se mitjançant la mobilització popular. Però aquesta mobilització encara no existeix. Persisteix la contradicció entre la situació de classe real i la forma política en què s'expressa. La victòria electoral de Mamdani obri possibilitats, però alhora crea noves il·lusions: la idea que es pot humanitzar el capitalisme sense infringir el poder del capital mateix.

La classe treballadora als Estats Units està econòmicament molt desenvolupada, però políticament desorganitzada. Les seues lluites són locals i esporàdiques, i manquen d'expressió en un partit independent. Mentre els candidats que articulen un programa crític amb el capitalisme romanguen dins del Partit Demòcrata, les seues victòries sempre representaran tant un progrés com una limitació: un avanç lligat a un representant polític de l'ordre burgés.

La necessitat d'un partit independent

La lliçó de la victòria de Mamdani no és, per tant, que el Partit Demòcrata puga ser "reconquerit" (que sempre ha sigut un partit burgés i històricament un partit de racistes meridionals), sinó que la classe treballadora necessita el seu propi instrument polític. Un Partit Laborista als Estats Units —no com una còpia de la socialdemocràcia britànica, sinó com una aliança revolucionària de sindicats orientats a la lluita de classes, organitzacions de fàbriques i grups veïnals— podria convertir-se en el vehicle que unificara aquestes lluites disperses. Hauria de basar-se en la consciència de classe i l'internacionalisme, en una clara política antibèl·lica, el control democràtic dels mitjans de producció i l'expropiació dels grans monopolis.

Només un partit així podria crear la independència política necessària per a entendre les reformes no com a concessions imposades des de dalt, sinó com a assoliments de la pròpia classe. I podria contribuir a transcendir les reivindicacions del moment i avançar cap a la lluita pel poder polític, cap a l'establiment d'un sistema de consells democràtics.

Un punt de partida, no una fita

La victòria de Zohran Mamdani és un esdeveniment històric, no perquè sacsege el capitalisme, sinó perquè visibilitza la possibilitat de què el socialisme torne a debatre's als Estats Units. Demostra que existeix el terreny per a la política de classe, però també que aquest terreny encara està per explorar.

En aquest sentit, Mamdani és menys un presagi d'una nova era que un reflex d'un període de transició: un temps en el qual la crisi capitalista està desintegrant les velles formes polítiques, sense que la classe treballadora haja creat encara les seues. El camí per a aconseguir-lo no resideix en triomfs electorals individuals, sinó en la construcció conscient d'un partit que combine la lluita per les reivindicacions diàries dels assalariats amb la perspectiva de la revolució.

GKK - Àustria. 7 de novembre de 2025.

[Nota del traductor. David Dinkins, també dels DSA a l'interior del Partit Demòcrata, va ocupar l'alcaldia de Nova York durant el quadrienni 1990-93. https://en.wikipedia.org/wiki/david_dinkins .]