Els fets de Torre Pacheco no són ni una anècdota ni una casualitat.

El procés de l'anomenada "Turquia sense terror", que va començar amb la cerimònia d'abandó de les armes del PKK, significa la liquidació de la lluita del poble kurd per la llibertat i la reorganització dels interessos imperialistes a la regió. És tant una retirada militar com l'enterrament conscient de les perspectives revolucionàries i les reivindicacions democràtiques nacionals. La retòrica d’Erdoğan sobre l'"aliança entre turcs, kurds i àrabs" encarna els codis de la reacció regional i els anhels imperialistes de l'Estat capitalista turc a Orient Mitjà. La liquidació del PKK, amb l'aprovació tàcita dels Estats Units i Israel, forma part d'un elaborat pla per a aïllar el poble kurd i la classe obrera de la regió i sufocar el potencial revolucionari.

Des del 23 d'abril de 2025, a Panamà es desenvolupa una lluita de classes colossal. En el primer moment, els gremis magisterials (sindicats de docents) i, des d'uns dies després, el gran sindicat de la construcció (SUNTRACS), el sindicat de treballadors i treballadores bananers SITRAIBANA, els treballadors de la salut, les comunitats indígenes i els estudiants, mantenen més de dos mesos i mig una vaga indefinida i grans mobilitzacions en defensa de tres reivindicacions que els unifiquen en la lluita contra les principals decisions del govern de l'actual president:

Cada dia, un exèrcit superequipat, proveït d'armes per les potències occidentals (i de petroli per Turquia), bombardeja, dispara, terroritza, mata de fam i de set a una població de 2 milions de persones. 1,9 milions d’habitants de Gaza han hagut de desplaçar-se des del 7 d'octubre de 2023. Almenys 57.012 han mort i almenys 134.592 han resultat ferits.

En cas d'atac imperialista - «sancions», bombardejos, invasió - els comunistes internacionalistes es posen del costat de la nació oprimida contra la potència imperialista. Sense donar cap suport polític al règim reaccionari, cridem a la derrota militar de l'agressor.

Els manifestants, enfrontant unes forces repressives armades fins a les dents, van aconseguir expulsar l'ICE de les poblacions de Paramount i Copton. Una victòria puntual, que ha animat durant la setmana següent noves i més generalitzades protestes i enfrontaments amb la policia per tot el país, especialment a Nova York, San Francisco, Boston, Austin, Texas.

La vaga ha de superar l'actual fragmentació sectorial i unificar conscientment tots els sectors organitzats de la classe obrera, més enllà de les regions i els sectors econòmics. Ha de tenir un clar caràcter polític: contra el règim de Mulino, contra la penetració imperialista, contra la dictadura burgesa de les multinacionals.

En definitiva, la xarxa d’ajuda autoorganitzada ha resultat amb tan gran capacitat de mobilització com per a ser la protagonista de la convocatòria de massives manifestacions mensuals a la ciutat de València, però tan dèbil políticament que no ha sabut entendre el terreny de classe en el que es meneja. Por el contrari, s’ha limitat als terrenys nebulosos de l’interclassisme demagògic i buit de contingut («Sols el poble salva el poble») i a demanar «la dimissió de Mazón», exactament com ha fet el PSOE somniant amb noves eleccions. Ara, a sis mesos de distància de la riuada, amb la xarxa ja molt minvada i la ràbia massiva concentrada en recuperar el que es puga de l’antiga vida, la xarxa s’ha compromés en la convocatòria de una jornada de paro el dia 29 de abril (que anomena «Vaga General), envoltada per CGT, Intersindical, CNT i COS. En la nostra opinió, una manera de malbaratar l’èxit temporal d’una bona experiència, ensorrant-se en l’organització d’una crida que ningú espera que tinga seguiment (almenys fora de les comarques afectades) i políticament insubstancial.

Nosaltres pensen que la línia política que hagués fer avançar la mobilització massiva inicial devia posar en el centre no la dimissió de Mazón (que el PP podria substituir per a continuar amb la seua política), sinó l’expulsió del PP del govern de la Generalitat amb reivindicacions basades en les nostres necessitats, independentment de si molesten al capital o els seus col·laboradors polítics:

la implementació immediata d’un pla complet d’obres públiques per a la prevenció de les riuades a tot el País Valencià, la prohibició general de construccions noves en zones inundables, el control dels diners de la reconstrucció per les organitzacions de treballadors, la prohibició dels pisos turístics, l’expropiació de tots els habitatges en mans de bancs, fons financers i grans tenedors per a posar-los al servei de les famílies treballadores, etc... Açò és el que defendria un autèntic partit revolucionari.

El problema nacional kurd està directament vinculat al desenvolupament capitalista de Turquia, a la configuració de l'Estat burgés i a la seua integració en el sistema imperialista. Per tant, la resolució del problema nacional ha de considerar-se no des d'un marc estrictament nacional, sinó des d'una perspectiva de classe. Mentre l'opressió nacional continue sent una eina de la dominació de la classe burgesa, la igualtat nacional només serà possible mitjançant la lluita contra aquesta dominació.

Revista Kreta Cirklo - Cercle de Guix - Círculo de Tiza. Número 14. Primavera 2025.