La fragmentació de la ex Iugoslàvia afavoreix la dominació estrangera

No obstant això, seria enganyós reduir l'actual crisi política únicament a l'autoritarisme de Vucic. Aquesta crisi és producte de la desintegració de Iugoslàvia i la restauració de les relacions capitalistes als Balcans. La restauració capitalista, que va destruir les conquestes socials dels estats obrers (Iugoslàvia, Albània, Bulgària, Romania), va traumatitzar la memòria col·lectiva dels pobles de la regió. Les "reformes de mercat" i les privatitzacions de la dècada de 1990 van portar desocupació, pobresa i el col·lapse de l'economia col·lectivitzada, no prosperitat. La transició al capitalisme també va aplanar el camí per a l'ascens de les burgesies nacionalistes, les guerres ètniques i la desintegració de l'estat federal iugoslau, que havia constituït un assoliment històric en 1945. De 1991 a 2001, les guerres van afectar principalment a Bòsnia i Hercegovina, Croàcia i Kosovo.

Alemanya, França, Itàlia i els Estats Units, cadascú a la seua manera, divideixen i enfronten unes contra altres les camarilles nacionalistes i restauracionistes (inclosa la màfia albanokosovar, finançada pels Estats Units, entrenada per Alemanya i amb vincles amb Al Qaeda).

Durant aquesta regressió històrica, les burgesies dels països europeus aspiren a convertir els Balcans en el seu pati de darrere: una reserva de mà d'obra barata, un corredor logístic i un matalàs geopolític. En 1994-1995, l'aliança d'imperialismes occidentals sota l'hegemonia estatunidenca, l'OTAN, va bombardejar l'exèrcit serbi a Bòsnia i Kosovo. En 1999, va bombardejar directament la capital sèrbia, Belgrad, durant 78 dies, destruint una enorme quantitat d'infraestructura civil i matant milers de persones.

Als Balcans, la Unió Europea ja incloïa a Grècia. Després de la restauració del capitalisme, va incorporar Romania, Bulgària i dos petits estats sorgits de la desintegració de l'antiga Iugoslàvia: Eslovènia i Croàcia. Des de 1999, Kosovo alberga Camp Bondsteel, una gegantesca base militar estatunidenca, la segona més gran d'Europa, que també és un centre de detenció i tortura de la CIA, similar a la Badia de Guantánamo.

Hui dia, encara que la taxa oficial de desocupació de Sèrbia ronda el 9-10%, la desocupació juvenil supera el 25%. El salari mitjà és menys d'un terç de la mitjana de la UE, i desenes de milers de jóvens abandonen el país cada any. El fet que la població, que rondava els 8 milions en la dècada de 1990, s'haja reduït a 6,6 milions en l'actualitat és un dels indicis més clars de la transició al capitalisme: Sèrbia s'ha transformat pràcticament en una semicolònia que "exporta mà d'obra" a la UE i a les empreses occidentals.

El règim de Vucic ha aplicat una política hipòcrita que, d'una banda, va assegurar l'entrada de capital en mostrar-se compatible amb la UE i, per un altra, va fer xantatge als Estats Units i la Unió Europea explotant els seus vincles amb la Rússia imperialista i convertint la regió en una taula de negociacions. Els centenars de milers de manifestants que actualment omplin els carrers de Belgrad expressen la seua indignació no sols pels resultats electorals falsificats, sinó també per la destrucció capitalista dels últims 30 anys i la falta de futur imposada per Rússia, la UE i l'OTAN.

L'aspecte més singular de les mobilitzacions actuals és que la seua adreça està en gran manera en mans dels estudiants. Ocupacions universitàries, fòrums de professors i assemblees estudiantils han sigut el motor de la resistència contra el règim. Això no és només una revolta contra el règim actual, sinó també una explosió, per part de les generacions més jóvens, del descontentament que s'ha anat acumulant als Balcans des de la desintegració de Iugoslàvia.

La composició social del moviment

Els estudiants són la força motriu de les manifestacions. S'organitzen boicots en les facultats, ocupacions universitàries i assemblees, en la Universitat de Belgrad i en ciutats com Novi Sad i Niš. Mitjançant l'aplicació de pràctiques de democràcia directa (assemblees generals i processos col·lectius de presa de decisions), els estudiants constituïxen el centre viu de la lluita contra el règim.

El moviment, liderat pels estudiants, ha aconseguit atraure una participació organitzada limitada de la classe treballadora. És possible observar participació en uns certs sectors específics:

• Treballadors de l'educació pública: Sindicats de docents i treballadors universitaris van emetre comunicats de solidaritat amb les accions estudiantils i van participar massivament en les marxes en alguns llocs.
• Treballadors de la salut pública: Existeix una gran insatisfacció entre metges i infermeres, especialment per les condicions postpandèmiques i els baixos salaris. Alguns treballadors d'hospitals de Belgrad van participar en les protestes.
• Treballadors d'altres servicis públics: la majoria dels sindicats burocratitzats són pròxims al règim, però el malestar està creixent a nivell de base, impulsat pels baixos salaris i la inseguretat laboral.
• Treballadors industrials: En el sector automobilístic (planta de Fiat en Kragujevac) i en el miner, sorgeixen reaccions des de les bases, però de moment no hi ha una participació massiva.

Les protestes s'han estés més enllà de les grans ciutats. La indignació també augmenta entre els treballadors camperols a causa del cercle viciós del deute i la pressió de les importacions. Els petits comerciants i els sectors de producció independents podrien convertir-se en aliats, donat el seu empobriment i la falta de perspectives.

Però les burocràcies sindicals oficials s'oposen a la vaga general. D'altra banda, entre els jóvens treballadors i docents, la idea de "la irrupció de la classe obrera, que enderrocarà al règim " cobra cada vegada major força. Aquesta situació demostra que, en la pròxima etapa, una vaga general amb ocupació de centres de treball, autoorganització i autodefensa podria estar a l'ordre del dia.

La resposta del règim: violència estatal i repressió

El règim de Vucic es nega a convocar eleccions. Ha optat per la calúmnia (culpant a forces estrangeres dels disturbis) i la repressió. Envia a la policia contra les protestes amb mètodes durs, colps de porres, gasos lacrimògens i vehicles de repressió de masses en les principals ciutats, començant per Belgrad. Organitzacions de drets humans han reportat centenars d'arrestos i desenes de ferits sol en les primeres setmanes. Algunes fonts subratllen que les forces de l'ordre estan usant una força desproporcionada contra els jóvens manifestants, una situació que està alimentant la ira de les masses.

El règim també paga a pinxos i criminals, liderats per Andrej Vucic i Djordje Prelic, per a provocar els manifestants i atemorir la població. Imatges difoses en xarxes socials mostren que aquestes bandes de lumpen actuen clarament en coordinació amb la policia.

Enfront de la violència policial i mafiosa, és possible observar desmoralització i clivelles, afavorides per la falta d'un partit de tipus bolxevic.

Organitzacions de drets humans i mitjans de comunicació independents condemnen la repressió. El silenci de les potències imperialistes, incloses les que es proclamen democràtiques, és aclaparador. Tanmateix, això no els impedeix treballar entre bastidors per a intentar resoldre la crisi política a favor dels seus interessos a la regió.

Vaga general, milícia estudiantil i obrera!

Vucic i l'SNS no poden ser la substituïts per un govern obrer i camperol únicament mitjançant manifestacions estudiantils. En primer lloc, totes les organitzacions del moviment obrer (polítiques i sindicals) han d'establir un front únic obrer per a protegir les manifestacions i oposar-se al règim burgés corrupte.

Encara que la classe treballadora no ha emergit massivament, la ira i el descontentament creixen en les bases. Els baixos salaris i la precarietat laboral en l'educació, la sanitat i molts sectors estan generant una profunda indignació contra el règim entre els jóvens i treballadors.

No obstant això, les direccions sindicals estan tan apegades al capitalisme serbi i a l'estat burgés que es neguen a convocar una vaga general, que permetria a la classe treballadora prendre la iniciativa de les mobilitzacions i també protegiria els estudiants de la policia i els pinxos.

La intensitat de la violència policial posa en l'agenda el dret a l'autodefensa de les masses. Però el punt crític és la necessitat d'organitzar l'autodefensa de manera massiva i democràtica mitjançant comités electes i centralitzats.

Govern obrer i camperol!

Aquestos comités han d'operar de forma planificada, coordinada i democràtica; així es garantirà la seguretat i es protegirà la legitimitat de la lluita. La seua representació central pot servir com a alternativa al govern burgés.

Les assemblees estudiantils constitueïxen actualment la columna vertebral del moviment; però fins que aquesta energia no arribe a la classe treballadora, serà insuficient per a enderrocar al règim. Els comités veïnals i els consells obrers poden expandir la revolta aplicant la democràcia de base. Aquestes formes d'organització garantiran la sostenibilitat de les accions i, al mateix temps, establiran el fonament per a la formulació oberta i col·lectiva de reivindicacions socials i polítiques.

Democràcia obrera! Ha d'haver-hi total transparència en les assemblees generals dels centres residencials, de formació i de treball, en els seus debats, votacions, l'elecció de delegats i la centralització dels comités. Amb això es prepararà el terreny per a la formació d'un òrgan nacional de poder que puga presentar-se com una alternativa a l'ordre establert i expropiar el gran capital.

Federació Socialista dels Balcans!

Davant el col·lapse de l'Imperi Otomà, els partits de la Internacional Obrera van començar a parlar de la federació dels Balcans en 1910. Els partits socialistes oposats a la Primera Guerra Mundial van proposar la consigna d'una federació socialista dels Balcans en 1915. La Internacional Comunista la va reprendre, fins que Stalin la va convertir en un instrument de la diplomàcia de la burocràcia de l'URSS i va assassinar molts quadres dels partits iugoslau i búlgar.

Les manifestacions a Sèrbia no són només una crisi interna, sinó que formen part d'una ona de mobilitzacions als Balcans. Davant la regressió social i les tendències autoritàries, es desenvolupen protestes de la joventut i la classe treballadora a Kosovo, Bòsnia i Hercegovina i Grècia. Això posa d'evidència la necessitat de solidaritat i coordinació regional.

El moviment estudiantil i popular posa al dia la necessitat d'un partit obrer revolucionari a Sèrbia, així com d'una internacional comunista als Balcans i a tot el món. L'organització de les masses en lluita, l'estratègia de la revolució permanent i la solidaritat internacional són les ferramentes fonamentals que enfortiran la lluita contra els règims autoritaris i capitalistes, no sols a Sèrbia, sinó també als Balcans, Europa i Orient Mitjà.

20 d'agost de 2025

Col·lectiu Revolució Permanent