.
Totes les contradiccions que es desenvolupen en la societat capitalista mundial es troben actualment en greu tensió. La progressiva disminució de la taxa de guany, que determina les inversions capitalistes, alimenta la competència i les tensions entre les burgesies «nacionals» dels grans actors mundials, com ara USA, la Xina, Rússia, Japó, Gran Bretanya i els països de la UE. El trasllat de les conseqüències d’aquestes tensions a la política interna i sobre les masses de cada país està impulsant la militarització, la dominació del gran capital en el mercat de l’habitatge, els atacs al poder adquisitiu dels salaris i als drets laborals i socials. Tot plegat està produint en tots els països un fort empobriment de la població de rendes mitjanes i baixes, en definitiva de la classe treballadora i les capes inferiors de la petita burgesia. La insatisfacció social es torna sovint explosiva, però la manca d’una perspectiva real de canvi revolucionari vers el socialisme és un important estímul que espenta el creixement de la influència dels partits i grups feixistes en extensos sectors.
L’administració Trump vol un nou repartiment del poder imperialista mundial
Després d’un any en la presidència dels EUA, l’administració Trump desenvolupa una política internacional dirigida a desmantellar acceleradament les velles relacions de relatiu equilibri amb els altres grans països imperialistes d’Europa i Àsia i les «zones d’influència» de cadascú. Vol refer eixes relacions en funció d’una estratègia obertament bel·licista, dissenyada per a l’enfrontament amb l’adversari econòmic fonamental, la Xina. Per això anuncia el deslligament dels EUA de qualsevol aliança, institució o acord anterior (OTAN, ONU, acords de control ambiental o d’armes nuclears, etc.) que puga travar l’objectiu de recol·locar l’hegemonia mundial nord-americana en el planeta. Per això reforça a passos agegantats la pressa de control i l’expulsió de la Xina de l‘«hemisferi occidental» que considera de la seua propietat (totes les Amèriques i Groenlàndia, de moment) i organitza agressions polítiques, econòmiques i militars en tots els continents. Segresta el president de Veneçuela i la converteix directament en una colònia administrada per un virrei des de Washington, ofega criminalment Cuba, ataca l’Iran iniciant una guerra d’incertes conseqüències, reforça l’estat d’Israel i les seues agressions en Orient Mitjà, desplega aliances (AUKUS) en la regió de l’Indo-Pacífic per amenaçar la Xina, envia tropes i finança guerres i cops d’estat en Àfrica i per tot arreu.
Europa tampoc es lliura. El vell continent, esquitxat de bases militars ianquis, és tractat per Trump públicament com fan els capos de la màfia més clàssica: als països suposadament aliats se’ls amenaça de prendre’ls el que l’interesse als EUA (Groenlàndia!), se’ls obliga a pagar per ser «protegits», s’intenta dislocar per tots el mitjans les aliances entre ells (especialment la Unió Europea, ja debilitada pel Brexit), se’ls espenta a renunciar a l’energia barata procedent de Rússia i a comprar gas liquat i petroli sota el control de les empreses nord-americanes, se’ls exigeix multiplicar la despesa militar fins la bogeria del 5% del PIB, s’arrenca el dret de saqueig dels recursos minerals d’Ucraïna. Per altre costat, malgrat tot l’esforç d’imposar a la resta del planeta l’expulsió de Rússia del mercat mundial, Trump no s’incomoda en finançar mà a mà amb Putin els partits feixistes i filofeixistes europeus, ni en oferir-li negocis privats conjunts per a l’explotació d’un nou gasoducte europeu, ni en negociar amigablement el control de l’Àrtic i el trencament d’Ucraïna, a esquenes no a soles dels interessats, sinó també de les potències capitalistes europees.
Amb la nova administració, els EUA s’han llançat sense complexes a recuperar i ampliar el control de l’energia, les matèries primeres estratègiques, les cadenes de subministrament, els mercats, les finances i els sistemes de comunicació mundials. Res veritablement nou respecte a les administracions anteriors - demòcrates o republicanes - però ara amb la brutalitat expressada com a arma principal inqüestionable per a obtindre ràpidament el que es desitja d’amics i enemics, i amb la ideologia ultra-reaccionària, obscurantista, masclista, racista, negacionista climàtica i, en resum, feixista, com a bandera de guerra interior i exterior.
El lema de Trump, «fer de nou gran a Amèrica» (MAGA) si bé implica aranzels de tota mena, no vol dir una política «aïllacionista» que «posarà fi a totes les guerres interminables», tal com va fer creure als seus votants de 2024. Ben al contrari, està significant la disposició de totes les forces de l’Estat ianqui per forçar al seu favor un canvi radical en el repartiment del món.
Però les contradiccions internes i externes als EUA no es poden eludir per la simple voluntat d’un govern decidit. L’economia capitalista actual està tan integrada en l’àmbit mundial que el mateix aparell productiu dels EUA, com el seu mercat de consum de masses, són totalment dependents dels subministraments de l’exterior, molt especialment de productes de la Xina. I aquest país no està disposat a plegar-se sense combat ni a perdre les importantíssimes posicions internacionals que ha obtingut en les darreres dècades. Així, l’administració Trump avança i recula de manera anàrquica, exacerbant les contradiccions a l’exterior però també a l’interior de la seua burgesia ianqui. La mostra més recent d'això l’hem tinguda el 20 de febrer, amb l'anul·lació - per una Cort Suprema de majoria republicana - de tota la nova política aranzelària, seguida de la imposició immediata d'aranzels generalitzats del 10%, modificats en 24 hores al 15%.
Trump ha aconseguit expulsar la Xina dels ports del Canal de Panamà, però el govern xinés només hagué d’anul·lar la compra de soja nord-americana i amenaçar de bloquejar el subministrament de terres rares, per a parar en sec, a nivells suportables, la guerra aranzelària. Igualment, l’amenaça a Dinamarca de prendre-li militarment Groenlàndia, ha acabat de manera ridícula (momentàniament) amb una reculada, però després de crear una crisi interna en el mateix Partit Republicà i d’obligar les burgesies europees a reconèixer públicament que ja no estan convidats a la taula dels gegants i tenen por de convertir-se en el menú de la lluita entre ells:
Friedrich Merz, ha avisat de la tornada de la "política de les grans potències" al panorama internacional, insistint que Europa ha d'entendre que està en risc la seua pròpia llibertat per l'auge d'aquestes potències "L'ordre mundial ja no existeix". Amb aquesta declaració inequívoca, el canceller alemany, Friedrich Merz, ha inaugurat aquest divendres la Conferència de Seguretat de Múnic i va proclamar la fi del marc estratègic sobre el qual Europa ha viscut durant dècades. "Europa acaba de tornar d'unes vacances de la Història", ha afirmat, en una autocrítica inusualment dura sobre la vulnerabilitat del continent, abans d'admetre l'arrel del problema: "Ningú ens va obligar a aquesta dependència excessiva dels Estats Units. Aquesta dependència va ser autoinfligida".(El Mundo, 13 de febrer de 2026)
L’exacerbació de les contradiccions entre totes les burgesies mundials, l’escalada armamentista i la formació de blocs amb base econòmica i militar al voltant i entre els dos pols centrals, EUA-Xina, són, per tant, a l’ordre del dia i marquen el present i el futur immediat amb el signe de la preparació per a la guerra (o les guerres) inter-imperialistes. Un present i un futur al qual han de fer front els proletariats i les masses oprimides de cada país per no convertir-se en les víctimes de la misèria, els patiments, la destrucció i la mort que deslligaran les lluites dels poderosos per defendre i ampliar els seus privilegis.
Tots els estats imperialistes es preparen per a la guerra
Els governs capitalistes nord-americà, rus, britànic, de la UE, xinés, japonés, canadenc, etc., ja dediquen immenses quantitats de diners públics cap a la militarització dels seus països, mentre ataquen les despeses “d’interés menor” procedents de concessions a la lluita de la classe obrera després de dècades, com ara els sistemes de pensions, l'ensenyament i la sanitat públiques o les garanties de suport social per als més desfavorits. A més, reforcen l’autoritarisme interior de l’Estat burgés per disciplinar-se com a classe sota una direcció forta i poder encarar en millors condicions l’inevitable ascens de la lluita defensiva de la classe obrera i les capes pauperitzades de la població.
La raó profunda de la nova situació de rivalitat per-bèl·lica es troba en el declivi general de la taxa de guany, amb un creixement molt escàs de les economies dominants, malgrat l’augment substancial de la producció armamentística. En els EUA el sector més rendible i que sembla que manté el PIB amb nombres positius, el de la IA, es troba en una evident bombolla especulativa que tothom tem que puga esclatar a curt termini, deixant que el sistema financer i tot l’aparell productiu desenvolupe una crisi de gravetat similar a la del 2008.
A això cal sumar l’evidència de què la realitat material del planeta no permet mantindre el nivell de depredació dels recursos naturals assolit per la cobdícia capitalista. Incapaces de col·laborar per intentar revertir o almenys frenar la crisi ecològica que es desenvolupa, les burgesies més poderoses, que ahir es mostraven preocupades, estan optant per eliminar les poques limitacions de respecte ecològic que s’havien autoimposat col·lectivament i que «encareixen» la producció. Tot plegat accelerarà inevitablement el desastre ecològic global i afegirà motius de confrontació entre estats, com ara la lluita pel control dels minvants recurs hídrics. En aquesta qüestió, com en la política de terror contra els migrants i altres ultra-reaccionàries, és Trump qui va a l’avantguarda marcant el pas, però darrere d’ell, els països de la Unió Europea ja parlen de «desregulació» temporal i no tardaran a imitar-lo, encara que melindrosa i hipòcritament.
La classe obrera nord-americana s’aixeca. La classe obrera mundial lluita
En política interior, l’administració Trump.2 intenta implementar les recomanacions de la Fundació Heritage, el seu oracle ideològic i programàtic (Projecte 2025, de caràcter neofeixista), i ha anunciat des del principi la seua intenció lliurar el país de molestes futures eleccions, gestionant-lo com el CEO d’Amazon o Google – amb centralització absoluta del poder en les mans presidencials, sense control parlamentari, ni tan sols del seu partit, sense reconeixement de drets laborals ni sindicals i doblegant els Estats federals a la seua voluntat inqüestionable. «Ein Volk, Ein Reich, Ein Führer». «Un poble, un imperi, un líder» era l’eslògan dels nazis.
En la mateixa línia, Trump anuncia que no reconeixerà les limitacions constitucionals als seus objectius (p.e. amb relació a la nacionalitat per naixement o a la regulació de les eleccions federals), ha depurat l’alt comandament militar i utilitza l’exèrcit contra les protestes de la població civil en els territoris dels seus adversaris polítics. A més a més, ha convertit ICE en un cos policial especial directament sota el seu comandament, amb llicència per segrestar, detindre en camps de concentració i deportar migrants (suposats), sense control judicial. I amb impunitat per a matar, si de Trump depenguera, com ha explicat a les xarxes socials. Si segueix endavant amb el projecte pressupostari actualment paralitzat en el parlament pel Partit Demòcrata, el pressupost d'ICE es triplicarà, superant el finançament combinat de l'FBI, ATF, DEA, Servei d’Alguatzils i Oficina de Presons!
Es tot un programa de cop d’estat per preparar el país per a les noves glòries imperials sota un lideratge únic. Davant d’ell, el Partit Demòcrata ha quedat tot un any en estat de confusió, limitant-se a confiar la seua resistència al sistema judicial (que també controlen en gran manera els republicans) i a endarrerir una mica l’aprovació dels pressupostos, per acabar aprovant-los per tal de no ser acusats de paralitzar el sagrat Estat.
Però la classe obrera ha entrat plenament en l’escenari polític defenent la seua fracció més desprotegida. En maig-juny de 2025, esclataren protestes massives contra la política migratòria de Trump i s’estengueren ràpidament des de Los Angeles a tot el país ( veure La classe obrera dels Estats Units s'aixeca contra la política migratòria de Trump ). Ara, en febrer de 2026, a partir de Minnesota, milers de persones tornen a manifestar-se als carrers, s’enfronten amb la policia, exigeixen l'alliberament dels detinguts a les portes de les comissaries, utilitzen un gran embull d'organitzacions d’autodefensa contra la barbàrie policial, demanen l’abolició d’ICE i la solidaritat de les organitzacions obreres de tot el país. Trump s’ha vist forçat a la retirada parcial dels matons d’ICE. El Partit Demòcrata ha protagonitzat un bloqueig temporal dels pressupostos de seguretat interior, en un nou intent de desviar la ràbia de les masses cap a il·lusions en el parlament burgés i el el mateix PD. I al si del Partit Republicà apareixen cada vegada més esquerdes i veus que plantegen els perills de mantindre la brutalitat del programa Trump.2, sobretot en el que es relaciona amb les subvencions als segurs mèdics i la política migratòria, que afecten tant durament les masses treballadores i amenacen l’estabilitat social.
Com en els EUA, les classes obreres arreu el món busquen defendre’s contra l’estat d’explotació, misèria i opressió creixents a què els sotmet la societat capitalista. Ho demostren la sublevació recentment aixafada en Iran, la vaga general indefinida en Panamà, les mobilitzacions explosives de la joventut de Sèrbia o Marroc, les rebel·lions en Nepal i Bangladesh, les onades de vagues en l’Índia o Indonèsia, passant per la històrica mobilització mundial contra el genocidi sionista en Palestina. Inclús les vagues obreres de l’any 2021 contra la política de confinament, en la Xina sotmesa a la bota de ferro de l’estat totalitari capitalista, creat i controlat pel Partit Comunista.
Si vols lluitar contra la guerra, prepara la revolució mundial
En tots els continents, inclós l’europeu i casa nostra el problema és el mateix. Les mobilitzacions dels oprimits, fins i tot les més explosives, rarament assoleixen les seues reivindicacions; i quan ho fan, són finalment recuperades per la classe dominant. Perquè la burgesia disposa de tot tipus de mitjans materials i ideològics per al manteniment del seu domini, però el proletariat i les masses explotades habitualment estan dirigits per burocràcies sindicals i polítiques que depenen de la classe enemiga i treballen per a ella. En cap lloc disposen de partits revolucionaris que tinguen clar els objectius i els medis per acabar definitivament amb el món capitalista i construir la societat mundial de la racionalitat i solidaritat dels treballadors i treballadores, del socialisme. Construir eixos partits i eixa internacional obrera revolucionària, ara que s’anuncia un nou nivell de barbàrie amb la preparació de la guerra inter-imperialista és més urgent que mai.
