Revista Cercle de guix. Número 6. Estiu 2020.

La divisió de la UE no reflecteix un canvi de les burgesies alemanya i francesa cap a posicions "solidàries" ni "generoses" en relació a Espanya i Itàlia. No és que hagen deixat d'estar d'acord "en general" amb les propostes dels "frugals" nòrdics, a les que cediran tant com puguen. És que valoren la situació econòmica i social actual d'Espanya i Itàlia com altament inestable i perillosa i consideren aquests països "massa grans per deixar-los caure" sense desestabilitzar totes les economies europees, en mig de la pitjor crisi econòmica des de la Segona Guerra Mundial

Als Estats Units, com a tot arreu, els policies no són uns "treballadors" com altres qualssevol, com volen fer creure els reformistes: són destacaments de persones armades reclutades i entrenades en defensa del capitalisme.

L'estat d'alarma no ha servit per a gestionar millor la pandèmia, sinó per militaritzar el poder en previsió de l'explosió social. Els diners sobren per a les empreses, especialment per a les grans, a les que es finança la parada productiva mitjançant els ERTO a la carta, però falten per als treballadors i treballadores més vulnerables. Ni tans sols s'ha legalitzat als migrants sense papers

Els principals problemes de l'economia, del medi ambient o de la salut pública no són nacionals i no poden resoldre's dins dels límits d'un Estat. Per posar fi a les guerres i a les crisis econòmiques, per limitar les epidèmies, cal acabar amb el capitalisme i col·lectivitzar l'economia.

Cal respondre ràpidament a la gravetat de la situació immediata. Però també cal mirar cap al futur. Els elements més conscients de la classe obrera han de cridar-la a organitzar-se per a convertir-se en classe dirigent alternativa, per a oferir a la humanitat una destinació diferent a la catàstrofe permanent que és el sistema capitalista per la majoria de la població. No hi ha més opció: SOCIALISME MUNDIAL O BARBÀRIE.

És cert que el socialisme reconeix el dret de cada poble a la independència i la llibertat, a disposar lliurement del seu propi destí. Però és una vertadera burla del socialisme presentar els actuals estats capitalistes com l'expressió del dret a l'autodeterminació. (Luxemburg, La crisi de la socialdemocràcia, 1915)

El final de l'opressió dels palestins passa pel desmantellament de l'Estat sionista. Contra totes les burgesies (estatunidenca, israeliana, àrabs, turca, iraniana, etc.), la mobilització de treballadors a Jerusalem, Cisjordània, Gaza, Israel, Jordània, etc. permetrà establir una Palestina socialista en la qual podran viure junts àrabs i jueus, musulmans, jueus, cristians i ateus ...

La lluita de classes s'obri pas, per fi, dins el feminisme, posant a la vista la impossibilitat de reconciliar els interessos de les dones dels consells d'administració amb les obreres de les línies de producció de les seues empreses o amb les cambreres de pis dels hotels de luxe on aquelles s'allotgen durant els seus viatges de negocis.

El 10 de noviembre el lugar de los comunistas estaba junto a los trabajadores y estudiantes partidarios de Morales, contra el pronunciamiento del ejército, la policía amotinada, los políticos reaccionarios y las bandas fascistas apoyadas por los estados saqueadores norteamericano y europeos. Pero hay que constatar que, en 2003, cientos de miles de manifestantes se opusieron al gobierno del MNR; y en cambio, en 2019, solo unos pocos miles han apoyado al gobierno del MAS, porque la política de la burocracia privilegiada de Cuba, la de los partidos reformistas como el PT de Brasil, el PS y el PCCh de Chile, la de las camarillas nacionalistas encarnadas por el MAS, el PSUV, el FSLN, el PJ ... le hacen el juego al capitalismo local y mundial.