Tots els governs burgesos del planeta comprenen bé el sentit d'aquest envestit colonialista i han pres posicions verbals en funció de la seva força i les aliances. La majoria dels europeus, incloent-hi el govern espanyol, demanen «moderació» i «desescalada». Per la seva banda, els governs xinès, rus, brasiler o turc la condemnen. Però cap de tots no farà res eficaç per donar suport al poble de Veneçuela, al seu dret a la independència i a disposar lliurement i en pau de les seves riqueses. Com en el cas del genocidi palestí, només són paraules per al públic, que amaguen, en la majoria dels casos, la submissió més servil a l'imperialisme encara dominant. En els altres casos, el que s’amaga és el respecte burgès a les maniobres estratègiques d’un adversari, en un moment en què no els interessa incrementar massa les tensions.

N'hi ha prou de blocs purament electorals! N'hi ha prou de consignes buides! ("l'esquerra", "pla de lluita", "assemblea constituent sobirana")! N'hi ha prou de capitular davant el peronisme! A lArgentina, com als Estats Units, hem d'aprofitar l'oportunitat per trencar el partit burgès podrit que s'ha desacreditat i ha servit de trampolí per als populistes reaccionaris. Hem de llançar la consigna de ruptura dels sindicats i les organitzacions dels oprimits amb la burgesia, per formar un partit obrer de masses basat en un programa de lluita de classes.

La gran absent en tot això és la força internacional de la classe treballadora. Això demostra la necessitat que la veu internacional de la classe es faça escoltar i s'impose, per la paraula i per l'obra.

La lliçó de la victòria de Mamdani no és que puga ser "reconquerit" el Partit Demòcrata (que sempre ha sigut un partit burgés i històricament un partit de racistes meridionals), sinó que la classe treballadora necessita el seu propi instrument polític.

Declaració del CoReP sobre el pla de pau de Trump per a Palestina.

Les assemblees estudiantils constitueïxen actualment la columna vertebral del moviment; però fins que aquesta energia no arribe a la classe treballadora, serà insuficient per a enderrocar al règim.

El procés de l'anomenada "Turquia sense terror", que va començar amb la cerimònia d'abandó de les armes del PKK, significa la liquidació de la lluita del poble kurd per la llibertat i la reorganització dels interessos imperialistes a la regió. És tant una retirada militar com l'enterrament conscient de les perspectives revolucionàries i les reivindicacions democràtiques nacionals. La retòrica d’Erdoğan sobre l'"aliança entre turcs, kurds i àrabs" encarna els codis de la reacció regional i els anhels imperialistes de l'Estat capitalista turc a Orient Mitjà. La liquidació del PKK, amb l'aprovació tàcita dels Estats Units i Israel, forma part d'un elaborat pla per a aïllar el poble kurd i la classe obrera de la regió i sufocar el potencial revolucionari.

Des del 23 d'abril de 2025, a Panamà es desenvolupa una lluita de classes colossal. En el primer moment, els gremis magisterials (sindicats de docents) i, des d'uns dies després, el gran sindicat de la construcció (SUNTRACS), el sindicat de treballadors i treballadores bananers SITRAIBANA, els treballadors de la salut, les comunitats indígenes i els estudiants, mantenen més de dos mesos i mig una vaga indefinida i grans mobilitzacions en defensa de tres reivindicacions que els unifiquen en la lluita contra les principals decisions del govern de l'actual president:

Cada dia, un exèrcit superequipat, proveït d'armes per les potències occidentals (i de petroli per Turquia), bombardeja, dispara, terroritza, mata de fam i de set a una població de 2 milions de persones. 1,9 milions d’habitants de Gaza han hagut de desplaçar-se des del 7 d'octubre de 2023. Almenys 57.012 han mort i almenys 134.592 han resultat ferits.

En cas d'atac imperialista - «sancions», bombardejos, invasió - els comunistes internacionalistes es posen del costat de la nació oprimida contra la potència imperialista. Sense donar cap suport polític al règim reaccionari, cridem a la derrota militar de l'agressor.