Les candidatures burgeses catalanes i espanyoles

Les candidatures dels partits tradicionals de la burgesia catalana (Cat-junts-Carles Puigdemont i ERC) són el resultat natural de la gran estafa del procés. Després de proclamar, el 10 d’octubre de 2017, la efímera República Catalana independent i sobirana de mig minut, i d’abandonar a la repressió de l’Estat Espanyol les masses mobilitzades, aquests partits són i fan el que sempre han sigut i fet: agències orgàniques de la burgesia i petita burgesia local desitjoses d’obtindre millors condicions per a la gestió dels seus assumptes comuns, acoblats a una administració autonòmica que forma part inseparable del estat monàrquic espanyol.

Ara, per a completar el panorama independentista burgés, es desenvolupa Aliança Catalana, l’ala fascistoide del nacionalisme català, directament en competència amb VOX en el seu odi de classe contra les organitzacions obreres, els treballadors migrants i les minories racials. Dues cares de la mateixa moneda ultrareaccionària en creixement per tota Europa i arreu.

Per la part dels partits burgesos nacionalistes espanyols, el binomi PP-VOX sembla que mantindrà la seua quota electoral, demostrant una vegada més que la burgesia espanyola és totalment incapaç de centralitzar-se en un partit, com voldria ser el postfranquista PP, que domine políticament en tot els territoris de l’Estat.

Les candidatures catalanes i espanyoles que diuen defendre els interessos dels treballadors

La CUP no ha volgut mai fer el balanç del seu vergonyós paper de floró roig de la burgesia durant tot el procés. No pot, perquè, per a fer-ho, hauria de renunciar a la seua «estratègia d’unitat popular» interclassista per a assolir la «independència». Hauria de reconèixer que no seran Junts ni ERC els partits que dirigiran el combat per realitzar el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Com a resultat del seu sotmetiment a la direcció burgesa i fraudulenta del procés, la CUP ha desmoralitzat els seus propis militants i es dessagna com a organització fins a reduir les seues expectatives electorals inclús per sota de Comuns-Sumar. Només Aliança Catalana està previst que traga menys vots que la CUP!

Comuns-Sumar també ha mostrat amb molta claredat que totes les seues promeses d’assaltar els cels consisteixen en ser la cinquena roda de la política socialdemòcrata del PSOE, amb matisos queers. La seua crisi forma part de la crisi general de Podemos i alimenta l’increment de vots del PSC-PSOE.

Aquestes són finalment les raons per les que el PSC-PSOE és el partit que sembla que guanyarà les eleccions. Però d’ell la classe obrera no pot esperar res més que el que fa el PSOE en el govern espanyol: Respecte a tots les disposicions reaccionàries importants del governs anteriors, a les privatitzacions en l’ensenyament i sanitat, als interessos dels grans tenedors d’habitatge, reforçament de les forces de seguretat, sotmetiment al militarisme imperialista de l’OTAN... Tot regat amb una lleugera anestèsia de miquetes socials i un amortiment de les manifestacions més obertes de l’opressió i repressió nacional contra Catalunya.

La classe obrera sense autèntica representació política per defendre els seus interessos

Les condicions de vida de la classe treballadora han empitjorat substancialment les darreres dècades. L’atur crònic, la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris, l'amenaça permanent contra les pensions, la precarització generalitzada del treball, l’habitatge digne a preus impossibles, els desnonaments, la sobreexplotació i persecució dels migrants, la pobresa creixent, són el nostre pa de cada dia. Cap partit, cap candidatura té un programa per a resoldre de manera definitiva els problemes que ens colpegen.

A més a més, les eleccions parlamentàries són un terreny molt deformat de la lluita de classes i especialment desfavorable per als treballadors. A les eleccions simplement ens deixen triar qui gestionarà l’estat burgés que organitza la nostra opressió i garanteix la dominació dels capitalistes sobre tota la societat. Les grans batalles de classe mai s’han guanyat votant sinó al carrer i amb organització.

Per tot això, amb consciència de què res es resol amb unes eleccions i de què les nostres reivindicacions han de ser defensades amb les nostres pròpies mans, cal votar contra la burgesia al partit que es considere més útil per a concentrar la força de la nostra classe en aquest terreny i ocasió.

Però el que es autènticament urgent es posar-se a construir l’instrument necessari per al nostre alliberament definitiu: un partit obrer revolucionari l’objectiu del qual siga acabar amb el capitalisme i construir una nova societat gestionada democràticament pels consells de treballadors i treballadores, on desapareguen totes les classes, tota explotació i opressió.

10 de maig 2024