Una situació cada cop més catastròfica per a totes les classes treballadores

Translations: es

Introducció

En aquesta tardor del 2020, dues grans crisis afecten simultàniament el món: 1) una nova crisi econòmica del sistema capitalista; 2) la crisi sanitària provocada per la pandèmia de la COVID-19, que forma part de la crisi ecològica general. Les dues han assolit ja una magnitud històrica, encara que no han acabat de desenvolupar-se i continuen alimentant-se una a l'altra, sense que puga ni sospitar-se on es trobarà el punt d'inflexió.

En aquest context, ha avançat la decadència de l’imperialisme dels EUA - hegemònic durant un segle - i s'ha reforçat a l'escena mundial el jove imperialisme xinés. Així, els EUA ha perdut clarament la batalla de la tecnologia punta de telecomunicacions, lideren des de fa set mesos la xifra de contagis i morts mundials i pateixen un retraïment del PIB del 4,3 %. En contrast, Xina sembla tindre controlada la malaltia des de març i és probablement l'únic país del món que acabarà l'any amb un creixement del PIB (1,9 % segons l' FMI). Les tensions creixen entre aquests dos gegants econòmics, en competència pel control de les matèries primeres i els mercats. I les rivalitats creixeran més en la mesura que la crisi econòmica reduïsca més la taxa general de guany i els mercats siguen incapaços d'absorbir excés de capacitat productiva de la majoria dels sectors econòmics. En mig dels dos colossos, els imperialismes de menor rang, com ara els europeus i el Japó, o les potències regionals com Israel, Aràbia i Turquia, busquen omplir els buits que deixa el retrocés de la influència nord-americana. Els nous conflictes bèl·lics de la Mediterrània oriental, el Caucas i Àfrica són una mostra de la nova situació.

En tots els punts del planeta, aquests tres factors - crisis sanitària, econòmica i decadència dels EUA - s'incorporen localment al context de la lluita general de classes i reforcen les contradiccions entre el proletariat i la burgesia, però també a l'interior de la burgesia mateixa, amb el resultat d'alimentar i ampliar greus crisis polítiques com les que es viuen als EUA, molts països de Llatinoamèrica, Bielorússia, l'Estat Espanyol o Israel.

La situació econòmica a l'Estat Espanyol i la resta del món

La destrucció de l'ocupació és difícil de calcular, amagada en part per les variants nacionals semblants als nostres ERTO's, però també per la gran extensió dels falsos autònoms i, segons quins països, pel pes del treball "informal" o en "negre". En tot cas, l'OIT calcula que durant el segon trimestre del 2020 es perderen l'equivalent a 400 milions de llocs de treball a temps complet, en l’àmbit mundial. Per al conjunt d'Espanya, l'INE calcula una pèrdua neta de 1.019.000 de llocs de treball entre el segon trimestre de 2019 i el de 2020. En setembre el nombre oficial de persones aturades ha assolit la quantitat de 3.368.000, a les que cal afegir (sempre d'acord amb l'INE) les 2.832.800 persones que al segon trimestre de 2020 estaven ocupades, però no treballaren per raons tècniques, econòmiques o ERTO.

Les xifres que es coneixen són aterridores. Tots els estats, sense excepció, s'han vist obligats a incrementar la despesa pública per frenar el desenvolupament de la pandèmia als seus països, per tal de compensar una mica la reducció brutal dels ingressos de la població treballadora i de la petita burgesia i evitar momentàniament les explosions socials. Però sobretot, s'han dedicat immenses quantitats de diners públics per apuntalar les grans empreses nacionals que en moltes ocasions han continuat repartint dividends. El Banc Mundial, l'FMI, tots els savis economistes burgesos, animen ara a incrementar la despesa pública sense miraments, i mostren sobtadament que els seus principis "neoliberals", que són inflexibles per atacar les condicions de vida de la població treballadora de tot el planeta, es transformen en "el que faça falta, serà per diners [públics, és clar]?", quan es tracta de salvar el sistema capitalista i la burgesia en cada país.

Una forma de mesurar el volum excepcional dels diners públics mobilitzats és l'increment dels dèficits públics i el deute durant 2020. En la UE el dèficit públic mitjà ha passat de menys de l'1 % del PIB en els darrers anys a l'11,6 % del PIB en els tres primers trimestres del 2020. A senyalar que eixe percentatge puja al 25,9 % en el Regne Unit i al 24,6% en l'Estat Espanyol. Aquestos són els càlculs que fa l'FMI per al conjunt mundial:

"La pandèmia de la COVID-19 i els confinaments associats han generat mesures fiscals sense precedents per un valor d'1, 7 bilions de dòlars, o prop del 12% del PIB mundial a l'11 de setembre de 2020. La meitat de les mesures fiscals van consistir en despesa addicional o ingressos no percebuts, incloses retallades temporals d'impostos; l'altra meitat va correspondre a assistència de liquiditat, inclosos préstecs, garanties i injeccions de capital des del sector públic. Aquesta resposta contundent dels governs ha salvat vides, fet costat a persones i empreses vulnerables i mitigat els efectes sobre l'activitat econòmica. No obstant això, les conseqüències de la crisi en les finances públiques, sumades a la pèrdua d'ingressos per la contracció de la producció, han sigut enormes. En 2020, es preveu que els dèficits públics pugen, de mitja, un 9% del PIB i, segons projeccions, el deute públic s'aproximaria al 100% del PIB, un màxim sense precedents." (Monitor Fiscal. FMI. Octubre de 2020)

Aquesta "resposta contundent", com diu l'FMI, de tots els governs burgesos en la UE ha pres la forma de la injecció de 750.000 milions d'euros durant els propers dos anys, el 52 % dels quals tindran la forma de subvencions a fons perdut i a resta de crèdits. Una immensa quantitat de diners que en la seua majoria anirà directament o indirecta a les butxaques de la classe capitalista. Incloses les multinacionals de productes farmacèutics i sanitaris, les grans beneficiades de l'increment de la despesa en salut, ja que, malgrat la tràgica situació mundial, fan valdre les seues patents i monopolis per fer pagar preus escandalosos a governs i particulars.

Però aquests diners, dels que s'anuncien arribaran a Espanya uns 6.000 milions a fons perdut, no tenen per objectiu millorar els sistemes sanitaris públics, debilitats fins a l'agonia durant els darrers 30 anys. Ni a garantir treball o subsidi d'atur a tota la població treballadora. Ni a resoldre el drama de la dificultat d'accés a l'habitatge digne. Ni a millorar les pensions. Tot el contrari. Venen dirigits a impulsar els negocis privats en els sectors on es calculen taxes de guany més altes i amb més futur ("economia verda", "digitalització", negocis relacionats amb la salut). A més, la UE, amb l'acord de tots els governs inclòs l'espanyol, els condiciona a aprofundir les reformes laborals i a atacar els sistemes públics de pensions per facilitar la incorporació dels grans capitals financers en cerca de beneficis.

La lluita de classes durant la pandèmia

L'acció del govern socialdemòcrata espanyol PSOE- Podemos davant de la doble crisi sanitària-econòmica no s'ha diferenciat en res de la general de tots els governs arreu el món:

  • Resposta sempre tardana a l'evolució de la pandèmia, per no molestar massa els negocis privats
  • Respecte de les patents i els preus imposats per les multinacionals farmacèutiques i sanitàries. Respecte de la sanitat privada encara que la pública estiga col·lapsada i els decrets d'alarma li permeten intervindre-la.
  • Sobreexplotació sense límits dels treballadors sanitaris, dels més precaritzats d'Europa.
  • Quant a les mesures per pal·liar la desocupació, l'increment exponencial de la pobresa i la inseguretat alimentària, destaquen per la seua inoperància. Els ERTO alleugeren els empresaris de pagar els salaris, però el que cobren els treballadors és totalment insuficient i a més està arribant molt tard. La mesura "estrella" de Podemos, l'Ingrés Mínim Vital, ha resultat ser tan mesquina que és inferior a les que ja existien en moltes autonomies, a més què sis mesos després d'aprovar-la l'han sol·licitada més d'un milió de persones però només 138.000 han assolit a cobrar-la. L'assistència social pública està col·lapsada i la garantia alimentària ha sigut abandonada a mans privades, mentre les cues de fam creixen al mateix ritme que la malaltia.
  • Les promeses de controlar el preu del lloguer, impedir els desnonaments de les famílies i millorar l'accés dels treballadors a l'habitatge digne són desmentides cada dia per la realitat.

En conseqüència, la situació cada volta és més catastròfica per a totes les classes treballadores. La pandèmia les afecta escandalosament més. La malaltia i mortalitat se concentren en el barris obrers, impulsada per l'amuntegament en l'habitatge, les aglomeracions del transport públic, els llocs de treball sense seguretat i l'absència d'ingressos si es deixa de treballar per entrar en quarantena. El pa de cada dia de la població que viu del seu treball és la malaltia, la precarietat laboral -que és generalitzada entre la població migrant, les treballadores domèstiques i la joventut en general- la desocupació, la falta d'habitatge digne i l'amenaça de fam. Estan donades totes les condicions per a una explosió social generalitzada.

Dintre de les files de la burgesia, cada sector tira cap els seus interessos sense miraments respecte a les conseqüències sanitàries immediates. El govern Sánchez-Iglesias ha cedit a la majoria de les pressions permetent un des confinament ràpid en la primera onada i reaccionant tardíssim al rebot de la segona. Ara Espanya és el quint país en major nombre de morts per milió d'habitants (767), només superat per San Marino, Perú, Bèlgica i Andorra. I estem al principi de la segona onada...

Les enormes tensions polítiques contra el govern, protagonitzades per PP-VOX (i fins a fa no res per Ciudadanos) són una manifestació de les contradiccions internes de la mateixa classe dominant, una part de la qual, representada ara pels partits burgesos perifèrics i un Ciudadanos reciclat, no té cap empatxe en donar suport a l'estat d'alarma militaritzat com a resposta a la pandèmia ni en facilitar al govern socialdemòcrata la gestió dels interessos comuns de tots. Ressenyable la submissió dels catalans malgrat que els seus líders estan encara a la presó o exiliats i l'Estat acaba d'inhabilitar un altre President de la Generalitat.

La política del govern PSOE-Podemos es completa amb el manteniment de tots els instruments repressius heretats dels anys negres de Rajoy: ni tant sols ha derogat la llei Mordassa o la reforma del Codi Penal, que cada dia són utilitzats pels cossos repressius contra les mobilitzacions socials i els militants obrers, alguns dels quals són afiliats de Podemos. El govern tampoc ha intentat depurar els serveis secrets, la Policia Nacional o la Guàrdia Civil. I això que el cas del comissari Villarejo ha deixat a la vista pública que aquests organismes han estat utilitzats de manera contínua per a les maniobres d'encobriment de la corrupció de la Corona, del PP i de les cúpules de les empreses de l'Ibex. I encara més, han sigut utilitzats per a construir muntatges falsos contra Podemos o els partits independentistes. Les clavegueres de l'Estat, plenes de rates pudentes, estan sent tan respectades com la Monarquia, l'Església o l'exèrcit, amb totes les seus despeses parasitàries.

L'estat d'alarma recentment aprovat no és un simple instrument de lluita contra la pandèmia. Hom li ha donat una forma que entrega poders de restricció dels drets civils al govern central i ara també als autonòmics. I el que encara és més important: posa l'exèrcit en posició d'actuar en tot el territori... durant els propers sis mesos! Un govern que no garanteix ni el pa ni la salut ni l'habitatge a una porció important de la població, és normal que es prepare per a un enduriment de la lluita de classes i per reprimir sense massa contemplacions les possibles mobilitzacions obreres i de les masses treballadores empobrides. Entre altres coses perquè les direccions de les centrals sindicals tenen una estreta i duradora col·laboració amb l'Estat que les ha debilitat fins a l'extrem de què es pot dubtar respecte a la seua capacitat de control en aquests temps tan excepcionals.

De fet, passats els primers mesos d'estupor per la pandèmia, la lluita de classes arreu el món i al mateix Estat Espanyol s'està recuperant. Com en tots llocs, els assalariats del sistema sanitari estan a l'avantguarda de les reivindicacions i mobilitzacions. També treballadors de grans empreses amenaçades de tancament (Nissan en Catalunya, Alcoa en Galícia) o de barris obrers de les grans ciutats, com ara els de Madrid, que pateixen simultàniament una sanitat desmantellada i confinaments classistes organitzats per la presidenta filo-feixista Isabel Díaz Ayuso. Són sempre mobilitzacions disperses, descoordinades, mai impulsades ni defensades per les organitzacions obreres oficials. Aquest és el major problema de la classe obrera en aquest moment crític: baix nivell d'organització, baix nivell de consciència de classe, poca experiència d'auto-organització per mitjà d'assemblees i comités de vaga triats en elles, cap partit obrer disposat a centralitzar tots els treballadors i treballadores amb l'objectiu d'acabar definitivament amb el capitalisme i totes les seues misèries.

En absència d'aquest partit i si la classe obrera no és capaç d'organitzar-se amb veu pròpia, les classes petit-burgeses greument afectades per la crisi i - una part de la pròpia classe obrera - estan en perill de caure sota la influença dels nous moviments filo-feixistes. A la imatge dels grups d'aquest tipus en Europa o dels seguidors de Trump o Bolsonaro, a l'Estat Espanyol VOX i una gran corrent a l'interior del PP (la colla Díaz Ayuso-Aznar-FAES) estan desenvolupant una gran activitat dirigida a aquestes capes socials en ràpida pauperització. Volen dirigir la ràbia social contra les mesures de contenció de la pandèmia, el parlamentarisme i, per descomptat, contra el govern que denominen socialcomunista. Com sempre, des del nacionalisme pan-espanyol, el racisme, la xenofòbia, el clericalisme i el masclisme. Es manifesten al crit de "llibertat": la de la España Una, Grande y Libre de Franco, és clar.

Aquests grups, les darreres setmanes estan organitzant accions cada cop més agressives i esteses geogràficament, encara que de moment sense molts participants. Però el terreny social està adobat i poden créixer en número i violència de manera substancial, a mesura que s'agreuge la crisi, que el govern del PSOE-Podemos defraude més les expectatives depositades en ell i que la classe obrera no actue sota banderes pròpies i organitze l'autodefensa contra ells. Per això, la responsabilitat de la seua avantguarda és dir les coses clares i batallar per agrupar-se sota un programa d'unitat i independència de classe, de contingut internacionalista. Un programa que partisca de les necessitats actuals de les masses i les ajude a descórrer el vel de les il·lusions en el capitalisme, en tota classe de falsos profetes que volen salvar un sistema sense futur.

6 de novembre de 2020