La Nakba i el naixement de l'últim estat colonial

La resistència de la població àrab de Palestina, una antiga província de l'Imperi Otomà que va quedar sota el control de Gran Bretanya en 1917, va començar en aqueixa data, quan els sionistes (un moviment nacionalista que des de finals del segle XIX defensava la partida dels jueus europeus a un lloc que suposadament els hauria donat Déu) començaren a comprar terres.

Després de la victòria de Hitler en 1933, els líders sionistes van buscar col·laborar amb el règim nazi. Per la seua part, els estats democràtics burgesos (Suïssa, els Estats Units, França, Gran Bretanya, etc.) es van negar a obrir les seues fronteres als jueus perseguits, la qual cosa va portar a centenars de milers d'ells a Palestina. L'extermini dels jueus d'Europa va donar un impuls inesperat al sionisme. Al mateix temps, l'ONU va ser formada pels antics aliats, és a dir, les potències imperialistes occidentals i la burocràcia estalinista de l'URSS. Al novembre de 1947, l'Assemblea General de l'ONU va aprovar la divisió de Palestina entre un estat jueu i un estat àrab, per iniciativa dels Estats Units i amb el suport de l'URSS (resolució 181).

Immediatament, les organitzacions terroristes sionistes (Haganah, Lehi-Stern, Irgoun) van llançar al març de 1948 el pla Dalet per a expulsar a la major quantitat possible d'àrabs. L'Estat d'Israel va ser proclamat al maig de 1948. Els exèrcits dels estats burgesos veïns (Egipte, Jordània, Síria, Líban, Iraq) li van declarar la guerra. El mediador suec de l'ONU va ser assassinat per l'organització terrorista sionista Leni-Stern. Finalment, els Estats àrabs van tancar acords de pau amb Israel. Malgrat el "socialisme" que la majoria d'aqueixos estats postureaven, es van dedicar a perseguir als jueus dels seus propis països, reforçant la ideologia sionista i proporcionant una important immigració a Israel.

El resultat de la neteja ètnica de 1947-1949 (la Nakba) és que, d'1,5 milions de palestins, només queden 160.000 a Israel, 1 milió es troba a Gaza (sota el control d'Egipte) o a Cisjordània (anexada per Jordània), i més de 300.000 en altres estats, la majoria en campaments de refugiats. Israel va ser reconegut per les Nacions Unides al maig de 1949 (resolució 273) amb el vot dels països imperialistes i l'URSS.

Encara que construït pels dirigents ateus del Mapai (Partit Laborista), fundador de la Haganah, Israel és tot menys laic: els matrimonis són religiosos, els fonamentalistes religiosos estan exempts del servei militar, els rabins defineixen qui és jueva o jueu ... El seu moviment obrer és predominantment colonialista; per tant, està impregnat de col·laboració de classes i infectat de racisme: el Mapai i la central sindical Histadrut rebutgen els treballadors àrabs. Només el Maki (Partit Comunista Israelià) i la seua escissió en 1962, el Matzpen influenciada pel trotskisme, organitzen a jueus i àrabs. Israel, després de la seua proclamació, ha continuat la destrucció dels pobles àrabs dins de les seues fronteres. Amb menyspreu dels tractats internacionals, s'ha fet amb armes nuclears ajudada per França, va col·laborar amb el règim de l'apartheid a Sud-àfrica i mai ha deixat d'estar en guerra.

La capitulació històrica dels dirigents palestins

El nacionalisme burgés palestí (Fatah) tenia com a objectiu fundar el seu propi Estat, el més gran possible, mobilitzant els refugiats contra Israel, fins a prendre les armes en els anys 1960-1970. Comptava amb la pressió de l'URSS, així com dels estats àrabs existents per a dur a terme la guerra de guerrilles a les fronteres d'Israel. Però la burocràcia de l'URSS havia reconegut a Israel quan es va fundar i els exèrcits dels estats àrabs veïns van demostrar ser incapaços de resistir a l'exèrcit israelià. A més, algunes fraccions de la burgesia àrab van massacrar els combatents i refugiats palestins (Jordània, Líban, Síria).

Amb la crisi econòmica de la dècada de 1980 a l'URSS i el declivi del nacionalisme pan-àrab en profit de l'islamisme, l'OLP dirigida per Arafat (Fatah) va negociar amb Israel des de 1978, va acceptar la partició en dos estats en 1988, va negociar amb els Estats Units i Israel en 1991, va signar els acords d'Oslo I en 1993 i Oslo II en 1995 i va revisar oficialment Carta constitutiva de l'OLP en 1996. El FDPLP també va reconèixer Israel, el PFLP es va oposar però va romandre en l'OLP. A canvi, en 1996 l'OLP es va encarregar de la gestió de la Franja de Gaza i Cisjordània sota el nom d'Autoritat "Palestina". Arafat va morir en 2004 en estranyes circumstàncies. La policia en "els territoris palestins" va ser forjada pels Estats Units i ha treballat amb Israel des de llavors.

Aquesta traïció de Fatah, que ha arrossegat l'ala esquerra de l'OLP (FDPLP, FPLP) al descrèdit, va permetre a Hamàs, la branca clerical de la burgesia palestina, guanyar les eleccions en 2006. Fatah, amb el suport del imperialisme va mantindre el poder a Cisjordània però el va perdre en la Franja de Gaza. Israel ha destruït Gaza tres vegades en onze anys i el somet a un bloqueig terrestre, aeri i marítim des de 2007. La Franja de Gaza segueix ajudada per la Unió Europea; A més, Hamàs compta amb el suport financer i militar de dos règims islamistes (Qatar i l'Iran). Sota la pressió d'Israel i Egipte, sense reconèixer formalment a Israel, al seu torn va admetre la coexistència de dos estats. En 2017, va modificar la seua Carta constitutiva que accepta ja la partició de Palestina al llarg de les fronteres de 1967, és a dir, la posició de l'ONU .

Els «dos Estats», legitimació de la colonització

Trump afirma que la seua posició és "equilibrada", ja que inclou el dret dels palestins a tindre el seu propi estat. Nada nou, ja que eixa va ser la solució de la Comissió Peel en 1937, l'ONU en 1947, els acords d'Oslo en 1994, l'acord del riu Wye en 1998, el "full de ruta" de 2003 ... No obstant això, un ex negociador israelià dels acords d'Oslo lamenta que el nou projecte estatunidenc no siga prou considerat amb els representants polítics de la burgesia palestina.

Hi ha una diferència entre una capitulació i un pla de pau. Però fins i tot les condicions d'una rendició tenen més probabilitats de ser sostenibles si es construeixen de manera que mantinguen una aparença de dignitat per a la part derrotada. (Daniel Levy, The American Prospect, 30 de gener)

De fet, mai s'ha parlat de dos estats iguals, la qual cosa és incompatible amb el projecte sionista, amb la colonització. Per a Israel i les potències imperialistes, es tractava d'atorgar menys que un estat, un simulacre d'estat.

Al març de 1991, quan els Estats Units van començar a pressionar l'OLP per a obtindre els Acords d'Oslo, el Ministre d'Afers exteriors dels Estats Units (James Baker) va rebre secretament a Washington l'enviat del Rei de Jordània (Adnan Abu Odeh).

Mire, Sr. Odeh, li diré una cosa com a secretari d'Estat. No hi haurà estat palestí. Hi haurà una entitat, menys que un estat, més que autonomia. Aquest és el millor resultat que podem obtindre amb els israelians. (Citat per David Hearst, 4 de febrer de 2019, lloc web de la Unió Jueva Francesa per a la Pau)

Poc abans de ser assassinat per un fanàtic sionista que no estava d'acord amb les seues negociacions amb els palestins, el Primer Ministre israelià (llavors del Partit Laborista) l'havia deixat clar.

Les fronteres de l'Estat d'Israel estaran més enllà de les línies que existien abans de la Guerra dels Sis Dies. No tornarem a les línies del 4 de juny de 1967. La frontera de seguretat de l'Estat d'Israel se situarà a la Vall del Jordà en el sentit més ampli del terme ... Al costat, una entitat palestina ... Ens agradaria que fora una entitat que és menys que un estat i que administrarà de manera independent la vida dels palestins sota la seua autoritat. (Yitzhak Rabin, Discurs davant la Knesset sobre els Acords d'Oslo II, 5 d'octubre de 1995)

Cada vegada més exigències als palestins

Com va dir un antic dirigent en l'exili de l'organització revolucionària i antisionista Matzpen, els successius "plans de pau" segueixen una lògica.

En cada ocasió, els palestins i els israelians reben un pla. Els palestins ho accepten o ho rebutgen. Si ho rebutgen, se'ls sanciona. Si ho accepten, els israelians plantegen noves condicions prèvies. (Moshe Machover, Weekly Worker, 20 de febrer de 2020)

Entre les noves exigències, l'Estat palestí haurà "d'educar" el seu poble per a posar fi al "discurs d'odi": "l'Estat d'Israel, l'Estat de Palestina i els països àrabs treballaran junts per a contrarestar a Hezbollah, EI (Daesh), Hamàs ... i tots els altres grups i organitzacions terroristes, així com els altres grups extremistes".

No s'exigeix res similar d'Israel,malgrat que els mitjans de comunicació de masses, el Likud i els seus socis polítics sostenen un discurs d'odi cap els àrabs, que els soldats maltracten els palestins diàriament, que els colons racistes armats i protegits per l'exèrcit israelià ataquen regularment els béns i persones en els territoris de l'Autoritat Palestina.

El nou pla elimina la noció de refugiats, confirmant la fi, en 2018, del finançament per part dels Estats Units (seguits per Suïssa i els Països Baixos) de l'Agència de socors i treballs de les Nacions Unides per als refugiats palestins al Pròxim Orient. El pla Trump-Netanyahu prohibeix explícitament que els descendents dels deportats tornen a les seues llars. El "problema dels refugiats" haurà de ser resolt pels estats àrabs que "tenen la responsabilitat moral d'integrar-los al seu país com els jueus es van integrar en l'estat d'Israel". Només podran establir-se en l'estat palestí amb l'acord d'Israel.

Finalment, els representants dels palestins hauran de reconèixer a Israel com "l'estat-nació del poble jueu", que legitima el mite sionista que fa d'Israel l'estat no dels seus ciutadans sinó de tots els jueus del món, d'acord amb la modificació de Netanyahu de la "llei fonamental" (constitució d'Israel) en 2018.

Això afebleix encara més la posició dels àrabs (20% de la població d'Israel) que políticament són ciutadans de segona classe i econòmicament són la part més explotada de la classe treballadora israeliana. De fet, Trump planeja traslladar a la població àrab del "triangle", on viuen més de 260.000 àrabs israelians, fora de les fronteres d'Israel i relegar-los al futur "estat palestí".

«L'Estat palestí» segons Trump i Netanyahu

Res en els Acords d'Oslo prohibia nous assentaments en els territoris de l'Autoritat Palestina.

Gairebé tots els que coneixia en aquell moment, i jo al capdavant, ens deixaren enganyar per la propaganda mediàtica de què l'ocupació estava a punt d'acabar. Però en realitat, Oslo tenia com a objectiu reorganitzar l'ocupació, no acabar-la. (Michel Warschawski, antic dirigent de Matzpen i membre de la "Quarta Internacional" de Pablo, citat per Jonathan Cook, 17 de setembre de 2018, lloc web de la Unió Jueva Francesa per a la Pau)

Hui, Washington li atorga a Israel el dret de reanexionar grans porcions dels territoris palestins: tots els enclavaments jueus implantats a Jerusalem i Cisjordània més la Vall del Jordà (700.000 colons). Jerusalem és vista com la capital "indivisible" d'Israel, com ja ho va declarar el govern dels Estats Units a finals de 2017.

El formatge gruyer restant no seria un estat real. Tindria menys poder que els bantustans creats per l'apartheid de Sud-àfrica en la dècada de 1970. La Franja de Gaza continuarà sent el camp de proves per als armaments dels grups capitalistes israelians exportats arreu el món .

La majoria dels palestins sota control d'Israel, a Gaza i Cisjordània, juguen un paper menut en l'economia israeliana. Són utilitzats principalment per provar equips de seguretat i armaments. Són els conillets d'índies en els quals s'utilitzen aquests productes, la qual cosa els permet envanir-se per haver-los provat en el camp i no en una simple simulació. (Moshe Machover, Weekly Worker, 20 de febrer)

L'única referència a la violència patida per la població d'aquest gueto de 2 milions de persones és que "ha patit durant massa temps sota el règim repressiu d'Hamàs".

Israel tindrà "la responsabilitat principal de la seguretat sobre l'Estat de Palestina" i serà responsable de la "seguretat en tots els passos internacionals cap a l'Estat de Palestina", la qual cosa significa que el nou estat no tindrà control sobre cap de les seues fronteres. Israel "també continuarà controlant l'espai aeri" i les telecomunicacions.

"L'Estat palestí" no serà autoritzat per a tindre capacitats militars. “No tindrà dret a celebrar acords militars, d'intel·ligència o de seguretat amb un estat o organització que afecte negativament la seguretat de l'estat d'Israel, tal com siga definida pel mateix estat d'Israel ".

Israel no sols s'apoderarà de les terres fèrtils que encara no té, sinó que tindrà un domini absolut sobre l'aigua.

Segons l'acord "del segle", Israel mantindrà el control global de l'aigua. Israel ja té la major part. Als palestins no se'ls autoritza a cavar nous pous, per exemple. Si vas als assentaments de Cisjordània, veuràs piscines i jardins verds. Per contra , els llauradors palestins només tenen dret a una petita porció d'aigua. (Moshe Machover, Weekly Worker, 20 de febrer)

En tot l'anomenat "Estat palestí" i especialment a Gaza, la falta d'aigua potable espentarà a emigrar.

Adnan Ghosheh, cap d'especialistes en aigua i sanejament, recorda una època, no tan llunyana, en el qual tots a Gaza podien beure aigua de la seua aixeta. Era a finals de la dècada de 1990. Des de llavors, la capa freàtica ha sigut tan explotada que l'aigua de mar s'ha infiltrat en ella, fent que l'aigua de l'aixeta siga insegura per al consum perquè és massa salada. Aquest factor, entre altres, explica que només el 10% dels habitants de Gaza té accés a l'aigua potable ... La resta depèn de camions cisternes. Uns 150 operadors proporcionen un aigua més o menys dessalada que, una vegada filtrada, pot beure's o usar-se per a cuinar aliments. Costa més cara i, d'acord amb els nostres criteris que defineixen si l'aigua és prou segura com per a ser consumida, no és realment potable. (Banc Mundial, 22 de novembre de 2016)

La impotència de la burgesia palestina

De tornada a Israel, Netanyahu va dir que "sens dubte els palestins tardaran molt en arribar al començament d'aquest camí". De fet, fins i tot Abbas i Fatah no poden acceptar el pla Trump-Netanyahu sense cometre suïcidi polític.

Mahmoud Abbas, de 84 anys, simplement va dir que no, "mil vegades no", amb un èmfasi en el qual l'esgotament bregava amb l'exasperació. Va reiterar que "Jerusalem no està a la venda. Els nostres drets no estan a la venda ", envoltat de representants de les faccions palestines, inclosa la Jihad Islàmica, un grup armat radical de Gaza. (Le Monde, 29 de gener)

La prohibició del Moviment Islàmic a Israel (Germans Musulmans) en 2015, la transferència de l'Ambaixada dels Estats Units de Tel Aviv a Jerusalem en 2018, els repetits assassinats de manifestants a les fronteres de Gaza en 2018, la presa a l'assalt de la mesquita Al-Aqsa pels colons el dia d'Eid al-Adha [festa gran musulmana] en 2019 no generaren molta resistència per part dels dirigents palestins i dels estats àrabs. Abbas té pocs mitjans per a respondre al pla Trump-Netanyahu, ja que l'Autoritat Palestina té els seus punys i peus lligats per Israel i els Estats Units.

El seu entorn havia agitat en els últims dies l'amenaça d'una reducció en la cooperació de seguretat amb Israel, o fins i tot una dissolució de l'Autoritat Palestina, la qual cosa deixaria a Israel responsable d'assumir el control exclusiu de seguretat a Cisjordània, com abans dels acords d'Oslo, signats en 1993. Aquesta amenaça no és nova però no s'ha especificat res. (Le Monde, 29 de gener).

Abbas es veu reduït a apostar pel fracàs presidencial de Trump en 2020, la qual cosa no canviaria res quant al control d'Israel sobre Cisjordània i Jerusalem. Els estats burgesos àrabs que abans guanyaven popularitat en secundar de paraula la causa dels palestins estan dislocats (Síria, l'Iraq) o passen cada vegada més de l'assumpte. La majoria d'ells depenen militarment dels Estats Units (monarquies del Golf, Egipte, etc.). La principal preocupació de molts d'ells és bloquejar l'Iran, la qual cosa els acosta als Estats Units i Israel.

Quant a Hamàs, que té el costum de pressionar (o deixar que pressione el seu rival en fanatisme i antisemitisme, la Jihad Islàmica) sobre l'Estat sionista mitjançant atacs amb coets i atacs suïcides, ha pres prudentment mesurades les seues distàncies amb la Jihad, a qui l'exèrcit israelià va atacar al febrer, a Gaza i Síria. Hamàs continua respectant la treva signada amb l'estat sionista al maig de 2019.

La capitulació davant el capitalisme condueix al reconeixement d'Israel

La majoria de les burocràcies sindicals i els partits socialimperialistes segueixen el seu amo, la burgesia del seu propi estat. Per tant, fan costat a l'ONU i la seua solució de dos "estats" i reconeixen Israel. Quan critiquen la política de Trump al Pròxim Orient és a nom dels interessos de la "seua" burgesia i de l'ordre imperialista mundial.

La socialdemocràcia està majoritàriament a favor de la burgesia israeliana. Així, ja al capdavant del Partit Laborista britànic, l'ex diputat pro-palestí Corbyn va capitular davant la seua burgesia, va reconèixer Israel i fins i tot va permetre una caça de bruixes contra els antisionistes del partit, assimilats als antisemites. Els hereus de l'estalinisme oscil·len entre les dues faccions de la burgesia àrab, els supervivents del nacionalisme pan-àrab pseudo-socialista i l'islamisme.

En aquesta qüestió, com en les altres, els seus satèl·lits centristes s'alineen amb les burocràcies del moviment obrer i r enuncien al programa comunista que distingeix entre el nacionalisme dels oprimits i els opressors, que defensa la independència del moviment obrer de la burgesia dels països dominats, que vol dotar als explotats d'un partit obrer revolucionari.

La LO hardyste i les seues franquícies de la UCI "per a la reconstrucció de la IV Internacional" sempre han reconegut Israel.

No considerem que la desaparició de l'Estat d'Israel siga necessària o desitjable. Fins i tot pensem que la seua existència podria beneficiar tota la població àrab i jueva del Pròxim Orient. (Lutte de classe, juliol 1967)

La CIO grantista té la mateixa posició.

En primer lloc, és necessari reconèixer la legitimitat de la reivindicació, palestina i israeliana, dels seus propis estats. (CIT, antisemitisme, Israel / Palestina i l'esquerra, 15 de maig de 2018)

Quan l'OLP estava duent a terme una guerra de guerrilles, la "Quarta Internacional" pablista es va pronunciar per la destrucció d'Israel, però perquè es va alinear amb el nacionalisme burgés pan-àrab i la seua branca palestina. Amb els Acords d'Oslo, va reconèixer la legitimitat d'un estat sionista. L'SWP cliffista i el seu OSI han seguit la mateixa evolució que els pablistes-mandelistes. En nom del front únic antiimperialista, l'SWP és encara més oportunista respecte a l'islamisme que la QI pablista.

Les escissions morenistes de la "Quarta Internacional" pablista també s'han adaptat a l'islamisme (alguns han arribat a afirmar que a Síria els jihadistes van liderar una "revolució permanent") i les "quartes internacionals" healistes (la del WRP i el de l'SEP) romanen lleials a Baath i al torturador de masses del poble sirià Assad. En aquest terreny com en els altres, la bandera de la IV Internacional està tacada i desacreditada.

El cimbell de la campanya pel boicot a Israel

Sota el nom de "boicot, desinversió i sancions" (BDS), el moviment nacional palestí ha estat intentant des de 2005 rellançar el boicot a Israel ja decidit en 1945 per la Lliga Àrab (un acord dels estats burgesos de la regió). L'ONU acaba de donar-li un impuls en enumerar companyies que es beneficien de les activitats il·legals de colonització d'Israel a Cisjordània (febrer de 2020).

La llegenda dels pacifistes petit burgesos, les mateixes persones que obliden que l'ANC sud-africà participà a la lluita armada, és que la campanya pel boicot dels consumidors occidentals de taronges de Sud-àfrica va fer caure l'apartheid, quan en realitat foren les lluites col·lectives, les vagues obreres i l'aixecament dels barris negres els que ho van tombar.

Els comunistes internacionalistes no s'oposen al boicot pels consumidors de productes israelians, que és secundat per molts partits reformistes i la majoria de les organitzacions centristes. Però són escèptics sobre la seua eficàcia i fins i tot hostils a la seua extensió a l'esport, la cultura i la investigació.

Les armes exportades per Israel es proven en els palestins, les armes importades per Israel s'utilitzen per terroritzar i massacrar els palestins. Per què els sindicats de transport de tots els països no es neguen a transportar armaments a Israel (el 16é pressupost militar en el món per a la 98a població del món) o des d'Israel (el 8é exportador d'armes del món)? Perquè els qui els dirigeixen són, de fet, social-patriotes que no volen danyar a la seua pròpia burgesia, "els seus" exportadors d'armes o "les seues" forces militars.

Sembrem encara menys il·lusions en les crides als capitalistes per a desinvertir i en les peticions als estats imperialistes perquè duguen a terme sancions diplomàtiques. Mentre que els iniciadors d'aquesta campanya estan tots en el camp del respecte a les fronteres de 1967, per als comunistes internacionalistes, aquesta campanya pel boicot no deu en cap cas servir com a substitut a la reivindicació i al objectiu que han de continuar sent centrals per a qualsevol que vulga expressar la seua vertadera solidaritat amb el poble palestí: la destrucció de l'Estat colonial i racista d'Israel.

Per què cal desmantellar Israel

El sionisme justifica l'opressió del poble palestí. Els treballadors no poden ser neutrals enfront de l'opressió nacional, l'apartheid, la colonització i la neteja ètnica. L'apartheid va ser suprimit en el sud dels Estats Units gràcies a la lluita dels descendents dels esclaus que representaven una part important del proletariat i la peteta burgesia; pogué ser abolit a Sud-àfrica perquè els descendents dels pobles originaris i els immigrats van lluitar per la igualtat, mentre representaven la majoria de la classe obrera. Però l'objectiu de la burgesia israeliana no és explotar els obrers àrabs, sinó expulsar-los.

Una gran part dels jueus han optat per viure fora d'Israel. És un dels països més desiguals de l'OCDE en termes de renda i patrimoni. És un estat clerical. Està militaritzat i armat, ocupa tota Jerusalem, es permet intervindre militarment a Gaza, Cisjordània, Líban, Síria quan ho desitja, els seus serveis secrets assassinen fins i tot a l'Iran.

El reconeixement de l'opressió nacional que pateixen els palestins condueix necessàriament al qüestionament de l'estat sionista com un obstacle per a qualsevol solució democràtica. La destrucció del mur, la igualtat entre jueus i àrabs, el dret al retorn de milions de refugiats no es pot obtindre mantenint un estat colonial impulsat des del seu naixement per la "comunitat internacional", és a dir, per l'imperialisme mundial.

El final de l'opressió dels palestins passa pel desmantellament de l'Estat sionista. Contra totes les burgesies (estatunidenca, israeliana, àrabs, turca, iraniana, etc.), la mobilització de treballadors a Jerusalem, Cisjordània, Gaza, Israel, Jordània, etc. permetrà establir una Palestina socialista en la qual podran viure junts àrabs i jueus, musulmans, jueus, cristians i ateus ...

Només la classe obrera pot alliberar els àrabs palestins. Per a jugar aquest paper, els treballadors han d'unir-se a nivell internacional independentment de la seua nacionalitat, la seua ètnia, el seu sexe o la seua religió. La classe obrera, reunint darrere seu a llauradors i estudiants, és l'única força social capaç de contrarestar els fanatismes religiosos i establir el laïcisme, liquidar la colonització sionista a Palestina i l'opressió secular dels kurds, posar fi a la dominació imperialista i la reacció islamista, emancipar els joves i les dones, donar terres als llauradors, formació als joves, ocupació a tots i garantir el desenvolupament econòmic i social per a tots.

El govern obrer i camperol de la Palestina unificada només pot nàixer dels enderrocs de l'estat clerical, racista, bel·licista i colonialista, instrument de l'imperialisme al Pròxim Orient. Com a expressió del poder dels consells obrers, el govern obrer i camperol abolirà les fronteres heretades de la colonització, obrirà la perspectiva de la federació socialista del Pròxim Orient.

Proletaris de tots els països, uniu-vos!

14 de març de 2020