Panorama d'una decrepitud

Translations: es

A mitjans de 2020, la societat mundial segueix evolucionant en l'escenari d'una nova crisi econòmica acompanyada i sota l'impacte de les conseqüències destructives del capitalisme sobre l'entorn: la crisi pandèmica del coronavirus i de rerefons, la crisi mediambiental. La burgesia no aconsegueix que el capitalisme siga un sistema estable, ben al contrari, les contradiccions internes s'hi desenvolupen i anuncien situacions de crisi encara més profundes.

1. La crisi capitalista en situacions de pandèmia

El desenvolupament de la pandèmia COVID 19 ha coincidit amb l'inici d'una crisi econòmica cíclica de les que el capitalisme mundial experimenta darrerament cada deu anys, aproximadament. La combinació dels dos fenòmens és altament explosiva i està assolint una magnitud històrica, tant des del punt de vista sanitari com econòmic. La pandèmia no ha arribat encara al seu punt àlgid a nivell mundial i ja s'anuncia la segona onada en molts països d'Àsia, superposant-se a la primera. La crisi només acaba d'iniciar-se i la OIT ja calcula que a 30 de juny s'hauran perdut 305 milions de llocs de treball, el 10,7 % de tots els que existien a nivell mundial en desembre de 2019. (Observatorio de la OIT: El COVID‑19 y el mundo del trabajo. Cuarta edición, 27 de maig de 2020).

El PIB de tots els països es redueix de colp, els deutes públics es disparen, els sistemes financers amenacen de nou amb la fallida generalitzada. Les immenses cues de fam a les portes dels bancs d'aliments formen part del dia a dia inclús en els països més poderosos del planeta, començant pels Estats Units.

El 14 d'abril, abans de la debacle sanitària dels EEUU, Brasil i la resta d'Amèrica, abans també de l'inici seriós de la pandèmia a l'Índia i Sud-àfrica, el FMI resumia amb aquestes paraules la situació econòmica mundial:

"El món ha canviat radicalment en els tres mesos transcorreguts des de gener. [...] Es tracta d'una crisi sense precedents, pel que hi ha una considerable incertesa sobre el seu impacte en les vides i els mitjans de vida de les persones. [...] molts països ara s'enfronten a crisis múltiples: una crisi sanitària, una altra financera i un ensorrament dels preus de les matèries primeres, que interactuen de complexes maneres. Les autoritats estan proporcionant un suport com mai s'ha vist abans a llars, empreses i mercats financers, i si bé això és crucial perquè la recuperació siga vigorosa, reina una considerable incertesa sobre el panorama econòmic que sorgirà un cop eixim d'aquest confinament." (El Gran Confinamiento: La peor desaceleración económica desde la Gran Depresión. Gita Gopinath. FMI. 14 abril de 2020.)

Cada burgesia busca un punt d'equilibri satisfactori per a ella entre les mesures necessàries de salut pública i l'exigència de mantindre el màxim possible de beneficis o, almenys, limitar-ne les pèrdues. Però com que la classe dominant no és una classe homogènia ni tots els sectors se'n veuen afectats en el mateix grau pel confinament, en la major part dels països s'estan donant fortes tensions interiors entre les fraccions disposades a desenvolupar les mesures profilàctiques fins a un punt raonablement efectiu i els lobbys que volen evitar-les, o eliminar-les prematurament quan ja estan aplicades, tot al·legant que afecten greument els seus negocis. A nivell polític aquesta darrera posició sovint pren la forma de posicionaments ultra-provocadors d'alguns dels partits fascistoides - ja estiguen al poder (EEUU, Regne Unit, Brasil, Bolívia) o a l'oposició (Estat Espanyol) - que mostren un menyspreu escandalós davant l'increment exponencial de malalts i morts a curtíssim termini i en alguns casos arriben a defendre obertament l'eutanàsia social.

Si la crisi política i descrèdit del parlamentarisme conseqüents a aquestes tensions han sigut greus a l'Estat Espanyol o Brasil, als EEUU ha arribat a nivells impensables, enfrontant durament els governadors demòcrates dels estats més colpejats inicialment per la pandèmia (Califòrnia i Nova York) amb el president Trump. Un president que no ha dubtat en negar-se a donar suport financer a eixos estats per fer front a les despeses sanitàries i ni en demanar per Twitter la desobediència a les ordres estatals i locals de confinament (moltes vegades dictades també per dirigents republicans).

Xina, Japó, els països europeus, han dominat momentàniament la malaltia. En canvi, la crisi política a l'interior dels EEUU ha impossibilitat una resposta ni mínimament coherent davant la catàstrofe i ha convertit aquest país en el més afectat per la pandèmia. Incapaç de capgirar la corba de contagis malgrat tres mesos de confinaments descentralitzats i parcials, el país veu com nombroses cadenes productives s'interrompen, incloses les de la indústria alimentària, que s'han trencat a causa del tancament de desenes de plantes processadores de carn (en abril i maig) i de fruites i verdures (juny). De fet, el 28 d'abril de 2020, Trump signà un decret invocant la Llei de Producció de defensa, per obligar a la reobertura de les gegantesques factories càrnies, malgrat haver-se convertit en un focus de contagi de milers de treballadors:

"A més de la tragèdia humana, els brots també exposen la vulnerabilitat del subministrament d'aliments als Estats Units. La indústria de la carn ja es trobava en crisi amb el tancament de plantes que va provocar l'escassetat en botigues de queviures. Encara que aquesta situació es relaxe, és probable que hi haja més dèficit d'aliments i ingredients individuals en els propers mesos llevat que la propagació del virus es desaccelere a les plantes de processament d'aliments, va exposar Kevin Kenny, director d'operacions de Decernis, un expert en seguretat alimentària global i cadenes de subministrament." (Los brotes de coronavirus en 60 plantas de EE.UU aumentan la posibilidad de más escasez de alimentos. (Los Angeles Times en español. 11 de junio de 2020).

2. Les "noves" velles receptes econòmiques de la burgesia mundial

Oblidant-se (momentàniament) de totes les historietes neoliberals que durant dècades defensaven per justificar les privatitzacions, els atacs a les conquestes obreres o a les pensions, ara tots els governs i les organitzacions que representen els interessos de la burgesia mundial, per exemple el Fons Monetari Internacional, apliquen i recomanen polítiques intensament intervencionistes en l'economia, adreçades a assegurar el funcionament de la maquinària gripada del capitalisme i el manteniment de l'ordre social.

Amb les mateixes noves-velles receptes que utilitzaren per a salvar els bancs privats durant la crisi de 2008, ara cada burgesia trau de les arques públiques quantitats mai conegudes per salvar les empreses nacionals més importants en perill de fallida (en primer lloc, totes les d'aviació i automoció). De la mateixa manera, subvencionen a mans plenes inversions en sectors que consideren no saturats o menys agressius contra el medi ambient, com ara les energies alternatives o les tecnologies suposadament "verds", amb l'esperança de revitalitzar de nou el cicle econòmic i recuperar la taxa de guany.

Per altra banda, gairebé tots els països estan implementant mesures socials -sempre mesquines i incompletes - del tipus xecs d'estímul, segur extraordinari d'atur o renda bàsica que intenten evitar a curt termini la generalització de motins de fam. És tot un símptoma de la gravetat social dels temps que corren que l'FMI haja felicitat entusiàsticament el govern espanyol expressant la "seua gran satisfacció per les mesures de suport a les rendes dels ciutadans més vulnerables", qualificant d'essencial "l' aprovació en Espanya de l'Ingrés Mínim Vital" (Cadena Ser, 10 de juny de 2020). Sobre tot, perquè en la mateixa declaració el portaveu dels grans bancs del planeta establia el seu rebuig a la derogació de la darrera reforma laboral i avisava de què la factura de tot caldrà fer-la pagar a la població en quan això comence a ser possible.

El remei social "estrella" dels partits «socialdemòcrates gesticulants» com ara Podemos, Die Linke o Syriza, és alabat per la seua utilitat actual per al manteniment de la barbàrie capitalista, en la mateixa mesura que no posa en qüestió la propietat privada dels mitjans de producció ni les lleis del mercat - culpables de l'atur massiu - ni totes les depeses repressives i parasitàries de l'estat burgés.

3. Creixen les contradiccions interimperialistes

Defendre els interessos del capital nacional i protegir els mercats interiors i exteriors és sempre la tasca més o menys dissimulada de cada estat burgés. Però en temps de crisi, sota la pressió de la reducció dràstica d'eixos mercats, la consigna del campe qui puga es torna un estandard que domina les relacions polítiques internacionals, exacerbant totes les contradiccions internacionals, especialment entre les potències imperialistes.

En aquestes condicions, només es pot esperar l'agravació dels enfrontaments entre els Estats Units i Xina, els dos seriosament afectats per la crisi. Els primers, els amos del món durant un segle, són ara un imperialisme en declivi que perd mercats, influència i inclús guerres (Síria, Afganistan) malgrat una supremacia militar inqüestionable sobre la resta del planeta. L'altre, Xina, és un imperialisme molt jove i agressiu que li menja als EEUU el terreny industrial, comercial i financer en els cinc continents. Les guerres comercials, les tensions "geopolítiques", els conflictes de tot tipus ja existents i futurs aniran endurit-se a la mateixa velocitat que la crisi econòmica es desenvolupe.

En mig dels dos grans, l'imperialisme rus, el britànic, l'alemany, el francès i la resta dels europeus. El rus, dèbil, però reforçat per l'èxit de la seua intervenció en Síria. Dels europeus, la major part continua apostant per la UE, però la veuen fer fallida a cada pas, incapaços de contrarestar les grans contradiccions internes quan els temps són dolents per als negocis (Brexit, crisi, migració, enfrontaments en Líbia, incapacitat de col·laborar durant la pandèmia, grans dificultats per arribar a una política financera comuna per fer front a la crisi econòmica).

Ara ja fa dos mesos que l'oposició dels falcons «frugals», encapçalats pels Països Baixos (oblidant hipòcritament el seu comportament de paradís fiscal), bloqueja la proposta franco - alemanya de creació del "fons comú de recuperació" amb càrrec a una emissió de deute comú europeu per utilitzar majoritàriament sota la forma de subvencions a fons perdut. Amb arguments idèntics als que utilitzà l'FMI durant la crisi del 2008 per famejar Grècia i obligar-la a vendre als voltors financers cada pam de propietat pública, aquest grup de governs "frugals" pressionen perquè "l'ajuda" als països més colpejats per la crisi sanitària i econòmica els ofegue en deute condicionat pels creditors i els force a noves "reformes" (laborals, pensions, fiscals) i inversions en els sectors que els mateixos creditors tenen interessos (societat digital i indústries "verds").

La divisió de la UE no reflecteix un canvi de les burgesies alemanya i francesa cap a posicions "solidàries" ni "generoses" en relació a Espanya i Itàlia. No és que hagen deixat d'estar d'acord "en general" amb les propostes dels "frugals" nòrdics, a les que cediran tant com puguen. És que valoren la situació econòmica i social actual d'Espanya i Itàlia com altament inestable i perillosa i consideren aquests països "massa grans per deixar-los caure" sense desestabilitzar totes les economies europees, en mig de la pitjor crisi econòmica des de la Segona Guerra Mundial.

4. Les classes treballadores, les més colpejades per la Covid 19 i la crisi econòmica

Les classes treballadores de tots els països són les que paguen la factura de la crisi sanitària i econòmica actual, quan encara no havien alçat el cap de les grans pèrdues de l'anterior. La pandèmia ha tret a l'aire la gran extensió de la precarietat de les condicions de vida de milers de milions d'assalariats, treballadors de "l'economia informal" i "auto-empleats" en els països més empobrits, però també, i massivament, al cor de les ciutats més riques dels països més rics del món (Nova York, Londres, Beijing, París, Madrid, Barcelona o Milà...). Un exponent n'és les condicions de treball de semi esclavatge dels migrants i amb carència de seguretat sanitària, de les indústries càrnies alemanyes de la Renania (Westfleisch,Tönnies, etc.), que han produït en Maig i Juny forts brots de coronavirus.

La dependència del salari diari o setmanal per sobreviure, els habitatges infames i sobre-poblats, la salut precària per la pobresa i l'excés de treball, la dificultat o fins i tot impossibilitat d'accedir a una sanitat digna d'eixe nom, són el pa de cada dia de la major part de les classes treballadores mundials. Partint d'aquestes condicions, les estadístiques de la pandèmia mostren el resultat: la malaltia es desboca als barris obrers en general i en especial als de les minories racials pobres i els migrants. I la taxa de mortalitat és significativament molt més elevada entre la població treballadora, en relació directa amb el seu nivell de pobresa. Un recent estudi del Departament de Salut de Catalunya posava xifres concretes a un fenomen que és planetari:

"La taxa de mortalitat per coronavirus entre algunes de les llars catalanes més pobres és cinc vegades més alta que entre els residents més benestants de Catalunya, segons va mostrar un estudi, una de les últimes evidències de com la COVID-19 colpeja amb més virulència els més necessitats". (La mortalidad por COVID-19 en Cataluña se multiplica por cinco entre los pobres. Reuters, 22 de maig de 2020.

Cal esmentar la dependència de les primeres medicines d'efecte reconegut , de la lògica capitalista. Hom parla de preus de tractament de l'ordre dels 10.000€ per medicines que tenen un cost de producció de 10 € i que han estat majoritàriament desenvolupades per universitats i centres d' investigació públics i oportunament segrestats i patentats per les multinacionals farmacèutiques.

5. La resistència de la classe obrera i les primeres mobilitzacions de masses

Al drama de la pandèmia, dels acomiadaments massius d'assalariats i de l'atur forçat de milers de milions de treballadors, cal afegir la situació dels obligats a mantindre la producció sense prou mesures preventives i, en no poques ocasions, malalts. En primer lloc, en tots els països, els sanitaris han estat forçats a treballar en primera línia de una pandèmia previsible des de sistemes sanitaris desmantellats durant les dècades negres de pèrdua generalitzada d'adquisicions socials. Però junt a ells, han estat mantenint l'activitat els treballadors de les indústries considerades "essencials" (en especial les agroalimentàries i de distribució) i algunes no tant essencials, com ara les proveïdores de la indústria nord-americana en la maquila mexicana o Foxxconn (el fabricant d'Apple) en Xina.

Passat els moments inicials de desconcert, les primeres respostes de resistència obrera s'han produït en aquests sectors. Concentracions "amb distanciament social" (per exemple, els sanitaris en Espanya o Brasil) i vagues salvatges (en grans factories europees, en la maquila mexicana, en Amazon o les indústries càrnies nord-americanes i mexicanes) s'han donat i es donen, en exigència de les mesures de seguretat efectives en el lloc de treball. Aquestes mobilitzacions, apressades per les circumstàncies, no han estat mediatitzades per les velles direccions obreres, tan entestades en a col·laborar amb els governs que gairebé han desaparegut de la vida pública durant els pitjors moments de la pandèmia.

La capacitat d'aquestes velles direccions per frenar i encotillar les lluites cada vegada està més limitada i és completament insuficient davant d'un possible esclafit social provocat pel greu empitjorament de les condicions de vida de la major part de la població. Per eixa raó, s'està reforçant la tendència general dels estats burgesos a incrementar el control i la pressió policial sobre la població, endurir els codis penals, assetjar les minories racials, els migrants, els barris obrers i pobres. Durant els confinaments tots els països han utilitzat a fons les policies militaritzades i algun també l'exèrcit (Espanya, Itàlia, Estats Units, Sud-àfrica o Xile).

Tot plegat ha convertit el planeta sencer en un polvorí de masses treballadores portades cap al límit. La primera flamerada important ha aparegut als Estats Units, a partir del 26 de maig, amb ocasió de les protestes per la mort de George Floyd, l'enèsim assassinat policial de caràcter racista. Des d'aleshores, el país viu una onada de grans manifestacions, inicialment antiracistes sota la consigna Black Lives Matter, protagonitzada fonamentalment per treballadors de totes les races. La importància d'aquest primer impuls de la lluita de classes ha estat en el fet què s'ha convertit en una mobilització massiva contra les policies militaritzades i ha donat pas a una de les més importants onades de vagues obreres dels darrers temps en EEUU . Les primeres, les vagues espontànies dels conductors d'autobusos de Minneapolis, San Francisco, Pittsburgh, Washington DC, Nova York o Chicago, negant-se a ajudar a la policia a transportar detinguts de les manifestacions antiracistes. En dos mesos ja s'han comptabilitzat fins 800 vagues, la major part d'elles relacionades amb la solidaritat antiracista (estibadors de la costa oest), la protesta contra la presència policial als centres educatius o la seguretat sanitària, com dèiem abans.

6. La necessitat d'organitzar-se pel socialisme

La lluita de classes és el motor de la història. La nova etapa de lluites obreres, que potser es desenvolupe en la major part dels estats, és avui l'única esperança racional per canviar el curs actual de les coses. Perquè les crisis del capitalisme ni el destrueixen ni modifiquen la seua capacitat de portar-nos per la seguida de cataclismes socials, mediambientals, econòmics i sanitaris que estem vivint. Aquest sistema, basat en la cerca del guany de capital per damunt de totes les necessitats col·lectives, per si sol pot continuar la seua evolució destructiva portant la humanitat a una situació cada cop més terrible.

La classe obrera pot ser l'instrument de la construcció d'una organització econòmica i social alternativa, cimentada en la racionalitat i la solidaritat col·lectiva. Però, per a fer-ho, per a destruir l'actual sistema destructor i construir el socialisme, cal que s'organitze com a entitat conscient, en classe para sí, en termes marxistes.

Lluita i organització són elements dialècticament relacionats que permeten desenvolupar la consciència de classe. Enfront de la situació actual cal que la classe obrera s'aixeque com a pol alternatiu de poder lluitant, en primer lloc i de manera immediata, per contrarestar les miserables condicions de vida dels treballadors: reducció de la jornada laboral, salaris que cobrisquen les necessitats de la vida, habitatge digne, sanitat i educació universals, eliminació de la legislació i cossos repressius......Els instruments de la lluita han de trencar el poder de les burocràcies que controlen les actuals organitzacions obreres, impedeixen la democràcia i divideixen la classe, per això han de basar-se en les assemblees obreres i populars, els comitès de vaga, els comitès de centre de treball que exercisquen el control obrer. La creació, coordinació i defensa d'aquest tipus d'organismes, mitjançant un sistema de delegats elegits i revocables, serà el fonament organitzatiu de la nova societat autènticament democràtica, sustentada pels consells obrers que exercisquen el poder legislatiu i executiu de la societat...cap a la desaparició definitiva de les classes i dels actuals estats que gestionen el manteniment de l'opressió.

Per a nosaltres tot es concentra en una conclusió: el socialisme internacional és una necessitat immediata de la humanitat enfront de la barbàrie capitalista. I per arribar-hi necessitarem organitzacions democràtiques i unitàries de masses (consells obrers) i una organització política internacional (la internacional) capacitada per a guanyar la majoria, posar-se a l'avantguarda de les lluites i establir en cada lloc i moment els objectius revolucionaris i els medis per assolir-los (un programa obrer revolucionari). La nostra raó de ser és aquest objectiu.