La guerra entre Armènia i l'Azerbaidjan és completament injusta. Es discuteix, fonamentalment, quin país dominarà l'Alt Karabakh. Si l'Alt Karabakh roman sota el control de l'estat burgés armeni, significarà que les guerres i els enfrontaments continuaran. Significarà que els àzeris exiliats de l'Alt Karabakh mai podran tornar a casa, que els kurds exiliats es veuran obligats a viure a l'Azerbaidjan sota una política d'assimilació i opressió nacional. Això significarà que els pobles de l'Alt Karabakh no podran determinar el seu futur. Si l'Alt Karabakh queda sota el control de l'Estat burgés de l'Azerbaidjan, significarà que el règim d'Erdoğan i els grups jihadistes - que posa sobre el terreny durant les guerres de repartiment imperialista - duran a terme un nou genocidi armeni a la regió.

S'està usant el nacionalisme i el xovinisme per a declarar que els pobles de Turquia i Grècia són enemics entre ells. Però la guerra de les burgesies pels recursos energètics significaria pobresa, misèria, mort i destrucció per als treballadors de tots dos països.

Després de ser el partit més votat a les eleccions parlamentàries, el Sinn Féin es mostra llest per a governar amb el FG i el FF, per gestionar lleialment el capitalisme en la República, com l'ha fet al Nord.

La divisió de la UE no reflecteix un canvi de les burgesies alemanya i francesa cap a posicions "solidàries" ni "generoses" en relació a Espanya i Itàlia. No és que hagen deixat d'estar d'acord "en general" amb les propostes dels "frugals" nòrdics, a les que cediran tant com puguen. És que valoren la situació econòmica i social actual d'Espanya i Itàlia com altament inestable i perillosa i consideren aquests països "massa grans per deixar-los caure" sense desestabilitzar totes les economies europees, en mig de la pitjor crisi econòmica des de la Segona Guerra Mundial

Als Estats Units, com a tot arreu, els policies no són uns "treballadors" com altres qualssevol, com volen fer creure els reformistes: són destacaments de persones armades reclutades i entrenades en defensa del capitalisme.

Els principals problemes de l'economia, del medi ambient o de la salut pública no són nacionals i no poden resoldre's dins dels límits d'un Estat. Per posar fi a les guerres i a les crisis econòmiques, per limitar les epidèmies, cal acabar amb el capitalisme i col·lectivitzar l'economia.

Cal respondre ràpidament a la gravetat de la situació immediata. Però també cal mirar cap al futur. Els elements més conscients de la classe obrera han de cridar-la a organitzar-se per a convertir-se en classe dirigent alternativa, per a oferir a la humanitat una destinació diferent a la catàstrofe permanent que és el sistema capitalista per la majoria de la població. No hi ha més opció: SOCIALISME MUNDIAL O BARBÀRIE.

És cert que el socialisme reconeix el dret de cada poble a la independència i la llibertat, a disposar lliurement del seu propi destí. Però és una vertadera burla del socialisme presentar els actuals estats capitalistes com l'expressió del dret a l'autodeterminació. (Luxemburg, La crisi de la socialdemocràcia, 1915)

El final de l'opressió dels palestins passa pel desmantellament de l'Estat sionista. Contra totes les burgesies (estatunidenca, israeliana, àrabs, turca, iraniana, etc.), la mobilització de treballadors a Jerusalem, Cisjordània, Gaza, Israel, Jordània, etc. permetrà establir una Palestina socialista en la qual podran viure junts àrabs i jueus, musulmans, jueus, cristians i ateus ...

La lluita de classes s'obri pas, per fi, dins el feminisme, posant a la vista la impossibilitat de reconciliar els interessos de les dones dels consells d'administració amb les obreres de les línies de producció de les seues empreses o amb les cambreres de pis dels hotels de luxe on aquelles s'allotgen durant els seus viatges de negocis.