Aquesta és la situació davant la qual es troba hui la classe obrera mundial. Cada dia que passa sense ser destruït, el capitalisme aprofundeix la destrucció del planeta, afavorint els desastres ecològics, climàtics, pandèmics, humanitaris. Cada dia que passa sense ser enderrocada, la classe dominant sumeix la humanitat en un nivell superior de barbàrie, eixint d'una crisi per entrar en una altra pitjor.

La il·lusió nacionalista propagada per Johnson pot durar poc. De fet, l'imperialisme britànic està condemnat des de 1940 a ser un mer auxiliar de l'imperialisme estatunidenc. La Unió Europea i les negociacions amb els seus rivals alemanys i francesos li van proporcionar un marge que ha perdut.

Els treballadors tenen raó en lluitar contra la junta, per l'alliberament dels presos, per les llibertats democràtiques. Però no han de depositar les seues esperances en l'ONU i en tal o qual altre Estat imperialista dels qui es disputen el món però que estan d'acord en l'essencial: Birmània ha de continuar sent capitalista, les seues riqueses naturals (gas, petroli, or, fusta, jade, robins, coure, or...) han de continuar sent saquejades, els seus treballadors del camp i de les ciutats han de continuar sent explotats.

La lluita contra l'opressió de gènere no pot deixar-se en mans de les classes socials explotadores o intermèdies. Secundant-se en uns pocs departaments universitaris, el feminisme petitburgés, sota l'etiqueta d’ "interseccionalitat", suma opressions sense traçar una eixida real per a totes i tendeix a enfrontar les dones amb tots els homes. Amb el suport dels mitjans de comunicació de masses, el feminisme burgés es limita a millorar la situació de les dones de la classe explotadora exigint més llocs com a dirigents polítiques o gestores d'empreses capitalistes.

La burgesia estatunidenca no necessita el feixisme hui dia perquè disposa encara de la solució Biden per enganyar les masses. Espera que aquest puga retornar la calma i la prosperitat als negocis. Aquesta esperança és vana. Les contradiccions que afligeixen a l'imperialisme nord-americà no es resoldran amb un moviment de vareta màgica, tot el contrari, perquè l'imperialisme nord-americà no recuperarà el seu indiscutible poder del passat.

L'enfrontament que ha tingut lloc en aquestes eleccions reflecteix la divisió de la classe dominant, que s'enfronta per un tema candent: quin futur té l'imperialisme estatunidenc? O més precisament: quina forma de govern, quin règim polític correspon millor als desafiaments que ha d'enfrontar la burgesia nord-americana?

El terror islamo-feixista no pot ser un pretext per a una "solidaritat nacional" amb la burgesia, que a través de les seues polítiques imperialistes és còmplice de les causes de la situació actual

La guerra entre Armènia i l'Azerbaidjan és completament injusta. Es discuteix, fonamentalment, quin país dominarà l'Alt Karabakh. Si l'Alt Karabakh roman sota el control de l'estat burgés armeni, significarà que les guerres i els enfrontaments continuaran. Significarà que els àzeris exiliats de l'Alt Karabakh mai podran tornar a casa, que els kurds exiliats es veuran obligats a viure a l'Azerbaidjan sota una política d'assimilació i opressió nacional. Això significarà que els pobles de l'Alt Karabakh no podran determinar el seu futur. Si l'Alt Karabakh queda sota el control de l'Estat burgés de l'Azerbaidjan, significarà que el règim d'Erdoğan i els grups jihadistes - que posa sobre el terreny durant les guerres de repartiment imperialista - duran a terme un nou genocidi armeni a la regió.

S'està usant el nacionalisme i el xovinisme per a declarar que els pobles de Turquia i Grècia són enemics entre ells. Però la guerra de les burgesies pels recursos energètics significaria pobresa, misèria, mort i destrucció per als treballadors de tots dos països.